Mots d’introducció a aquesta petita antologia Lenin i Gramsci (1917-1926): 

No es pot comprendre la vida i l’obra d’Antonio Gramsci entre 1917 i 1937 sense conèixer l’obra de Lenin i seguint el fil dels esdeveniments per reconstruir la lectura que Gramsci en va fer. Podem dir que Gramsci va ser un dels majors i més interessants traductors de Lenin a occident (aquí uso el concepte de traductibilitat gramscià). Les referències a Lenin en l’obra escrita de Gramsci entre 1917 i 1926 són nombrosíssimes [1], aquesta petita antologia inclou solament alguns d’aquests textos.

Joan Tafalla

Leninisme [2]

El leninisme és la ciència política del proletariat que ensenya com poden ser mobilitzades «totes» les forces que són necessàries per abatre la dictadura burgesa i instaurar la dictadura proletària.

Per a alguns no existeix el leninisme com un fet diferent del marxisme. Això no és veritat. En el leninisme està continguda una pròpia concepció del món sense la qual ja no es podria comprendre Marx; i és aquesta concepció la que fa del leninisme una teoria en si, encara que estigui estretament lligada al marxisme. Sobre les relacions entre marxisme i leninisme es pot dir això: Lenin ha continuat i ha actualitzat Marx.

Com s’ha desenvolupat el leninisme

El leninisme ha nascut i s’ha desenvolupat a través de les lluites que ha combatut en el camp ideològic, polític i econòmic. En el camp ideològic, Lenin ha sostingut que no pot haver-hi lluita revolucionària sense teoria revolucionària, i és per això que ell va lluitar contra totes les tendències, marxistes o no. El leninisme s’ha desenvolupat en l’estudi de la situació històrica anterior a la guerra, és a dir, la fase imperialista del capitalisme, definida com la més recent del seu desenvolupament.

Es creia que la democràcia havia portat la conquesta gradual del poder; és per això que al moviment socialista li havia faltat qualsevol concepció sobre l’Estat, i ja no es posava el problema de la conquesta directa i frontal.

També sobre aquesta qüestió, Lenin ens va deixar ensenyances de valor definitiu. Lenin va representar l’oposició revolucionària en el si de la II Internacional. Va ser ell qui va posar en els congressos internacionals el problema de la guerra; va ser ell qui va sostenir que la guerra seria la tomba del capitalisme; va ser ell qui va oposar a la guerra imperialista la fórmula de la guerra revolucionària. Aquesta fórmula de Lenin acceptada en els congressos va ser més tard, quan va esclatar la guerra, abandonada per tots els partits socialistes: només el partit bolxevic es va mantenir fidel i va portar el proletariat a la revolució.

Les teories contrarevolucionàries

Es pot dir que no hi ha moviment revolucionari si no es planteja el problema de la conquesta de l’Estat. Des d’aquest punt de vista, Lenin va lluitar en primer lloc contra les teories economicista o sindicalista, reformistes i de l’espontaneïtat.

La teoria economicista o sindicalista. Els economicistes sostenien que per al proletariat només era necessari combatre les lluites econòmiques: eren capaces de portar automàticament el capitalisme a l’apocalipsi del qual sortiria la nova societat. La teoria sindicalista en el seu desenvolupament assumeix dos aspectes: un de revolucionari i un de reformista, tot i semblar tots dos reformistes, perquè no reconeixen la necessitat per al proletariat d’un partit propi que es plantegi el problema de la conquesta de l’Estat.

El reformisme. El reformisme pensa que l’Estat no cal conquistar-lo per mitjà de les insurreccions, sinó molecularment, grau a grau, saturant-lo a poc a poc de socialisme. Es pot dir que el reformisme representa la varietat de la teoria sindicalista transportada des del camp econòmic al polític parlamentari.

La teoria de l’espontaneïtat. Segons aquesta teoria, els homes es mouen espontàniament, automàticament, sota la pressió dels esdeveniments. D’això es desprèn que el partit hauria d’esperar fermament dret el desenvolupament dels esdeveniments per extreure’n les conseqüències últimes. S’oblida que els obrers, espontàniament, no són socialistes. No lluiten espontàniament pels seus propis interessos econòmics. Això encara no és socialisme. Per ser socialista, és necessari tenir una concepció pròpia del món, que no por formar-se sense conèixer les ciències. Els obrers com a tals, o només per efecte de les seves lluites econòmiques no són científics. La concepció socialista del món ve, en l’obrer, de l’exterior. És el partit qui porta el socialisme a les masses.

Lenin i el trotskisme. Lenin ha hagut de lluitar freqüentment contra Trotski, que a vegades sostenia els bolxevics, a vegades els menxevics, però més habitualment aquests que aquells. El contrast residia en la interpretació de la situació russa després de 1905. Trotski sostenia que només els obrers podien fer la revolució socialista a Rússia, i que no seria possible fins que no fos determinada en els altres països una situació revolucionària. Lenin sostenia que els obrers russos, amb el suport dels camperols, haurien pogut fer ells sols la revolució i mantenir-la quan es presentés una conjuntura històrica favorable per a un atac frontal contra el tsarisme. Per a Lenin, la consigna era: dictadura democràtica dels obrers i dels camperols; per a Trotski: dictadura obrera, que tenia base en la teoria de la revolució permanent. Els esdeveniments han donat la raó a Lenin i han contradit Trotski.

Els aliats del proletariat

Els aliats històrics del proletariat són el camperols i els pobles colonials.

El capitalisme viu perquè explota els obrers, els camperols i els pobles oprimits. En la mesura que els obrers aconsegueixen millorar —en el marc del capitalisme— les seves pròpies condicions, el capitalisme intenta traslladar l’explotació als camperols i als pobles colonials. Això vol dir que obreres, camperols i pobles colonials estan igualment interessats en la lluita contra el capitalisme. Per això nosaltres hem de tendir a mobilitzar totes les forces anticapitalistes, a relacionar les seves lluites: només d’aquesta manera es pot facilitar als obrers la lluita per la conquesta del poder.

Tot el leninisme tendeix a la constitució de l’Estat obrer. Aquest és l’objectiu central. El partit del proletariat, amb la seva missió, en la mesura que aconsegueix per mitjà de l’acció política apropar les seves lluites a tots els estrats anticapitalistes. La classe obrera ha d’aconseguir dirigir les masses anticapitalistes i amb la seva ajuda fer possible la constitució de la nova societat comunista.

La dictadura del proletariat

La dictadura del proletariat és un fet polític en direcció de les masses; però també és un fet coercitiu: ha de destruir tot el vell aparell burgès de domini i substituir-lo per les noves formes de govern proletari. La dictadura proletària substitueix el parlament burgès pels soviets dels obrers i els camperols; substitueix la divisió de poders formal per la concentració de tot el poder en les mans dels soviets, a qui és confiada l’elecció dels tribunals. La dictadura proletària ha d’esclafar els adversaris, ha de tenir a la seva disposició un exèrcit nacional de classe: tot obrer i camperol ha de ser soldat. En l’organització de la dictadura, el partit hi té una gran importància.

Estratègia i tàctica

La dictadura del proletariat constitueix, per al leninisme, l’objectiu estratègic a aconseguir en la fase actual pel proletariat revolucionari de tots els països (s’entén que amb l’exclusió de Rússia); entenent per estratègia l’art de vèncer, és a dir, de conquistar el poder, i per la tàctica l’art de conduir les operacions singulars aptes per facilitar i apropar la victòria. Es pot dir que a l’estratègia li correspon la propaganda, i a la tàctica, l’agitació.

Notes

[1] Es poden trobar en les antologies de textos gramscians en italià, inaccessibles al lector català mitjà. EN català es poden trobar a l’antologia Qui vol el fi, vol els mitjans. Jacobinisme i bolxevisme (1917-1926), edició de Joan Tafalla, traducció de Joan i Mercè Tafalla, Manresa, Tigre de Paper, 2019. En castellà: Antonio Gramsci, Allí donde la voluntat quiera y como la voluntad desee. Escritos sobre jacobinismo, bolchevismo, Lenin y la Revolución rusa, edición de Joan Tafalla, Vilassar de Dalt, El Viejo Topo, 2018.

[2] L’Unità, any II, 10 de setembre de 1925, núm. 210. Article publicat amb una nota al peu que deia: «Dels apunts d’un participant a l’escola política de sis dies del FGCI» (FGCI: Federació Juvenil Comunista d’Itàlia). Aquests apunts es relacionen amb l’escrit «Què és el Partit Comunista», publicat per L’Unità el dia 3 de setembre del mateix any. Nota de Renzo Martinelli: «L’estiu de 1925 Gramsci va mantenir una escola d’estiu per als secretaris provincials i regionals de la FGC de la Itàlia septentrional. Aquests “apunts” semblen reflectir amb notable precisió —tot i tractar-se d’un resum inevitablement aproximatiu— els conceptes tractats i a continuació desenvolupats a les tesis del tercer congrés del partit» (cfr. «La situació italiana i les tasques del PCI», a La costruzione del Partito Comunista, 1978, p. 488-513). Per a un testimoni sobre aquesta escola de sis dies, cfr. Filippi, «Con Gramsci e Longo alla scuola del partito», a L’indicatore, Livorno, 19 de febrer de 1951. Un ràpid balanç es troba a L’Unità de 27 d’agost de 1925». (Per la verità, 1974, p. 326). Segons el mateix Martinelli, aquests apunts van ser citats per primera vegada per Leonardo Paggi a la seva intervenció al congrés d’estudis Gramscians de Cagliari (1967): cfr. Gramsci e la cultura contemporanea, I, Roma, 1969, p. 189-190.