Traducció al català realitzada per Yasmina Sánchez, del llibre en francès Lénine tel qu’il fut, souvenirs de contemporains, Moscou, Éditions du Progrès, 1965, tom nº 3, pp. 415-417.
Ja han passat 36 anys des que vaig conèixer a Lenin.
Era l’any 1921. El partit m’havia encarregat una doble missió: seguir com a convidat les sessions del 111è Congrés de la Internacional Comunista i participar com a delegat al I Congrés de la Internacional Sindical.
Hi havia llavors serioses diferències al Partit Comunista Alemany sobre el paper i l’actitud de Paul Levi. Va dimitir del seu càrrec de president del partit i va exposar el seu punt de vista en el fulletó Unser Weg (“La nostra manera”). Durant una suspensió de sessió, em vaig trobar en companyia dels companys Neumann, delegat de Welding i Blütgwen, delegat del districte de Kreuzberg, en un gran passadís situat davant de l’antiga Sala del Tron on tenien lloc les sessions. De sobte vam veure Lenin passar pel passadís.
Es va aturar davant del nostre grup i, havent escoltat el que parlàvem, va preguntar a Neumann:
– Digues, camarada Neumann, té raó en Levi o no?
Neumann, que compartia les opinions de Levi, va dir: “Camarada Lenin, aquesta pregunta no es pot respondre tan senzillament.” Però Lenin va demanar una resposta clara i precisa: “Sí o no?” -va preguntar diverses vegades. Quan Neumann no va respondre, va fer la mateixa pregunta a Blütgen i després a mi. Quan vam respondre amb un no, ens va demanar que ens expliquéssim clarament. Li vam declarar: “Quan el proletariat lidera la lluita, abandonar-la és trair-la. Comentem els errors després, quan s’acaba la lluita”. (Es tractava dels combats de març a Alemanya.) A això Lenin va respondre:
– Camarada Neumann, aquests dos companys tenen raó. Hauríeu de seguir el seu exemple.
Amb això, ens va saludar educadament amb un somriure que coneixíem bé i ens va deixar.
Al cap d’uns dies, el vaig poder observar tranquil·lament a la sala de congressos. Estava assegut en una de les primeres files, just davant de la mesa. Havia arribat una mica tard, després de l’obertura de la sessió. La sala estava plena, perquè el seu discurs havia estat anunciat. Per no molestar ningú, es va asseure en un dels graons que conduïen a la mesa. Mentre l’orador parlava, va treure de la butxaca un bloc de notes i un llapis. Va escoltar atentament mentre prenia notes ràpidament. Després va ser el seu torn. Va parlar en alemany, analitzant especialment la situació a Alemanya. No vaig poder evitar admirar el seu perfecte coneixement dels fets i esdeveniments polítics dels quals parlava.
Un dia, durant el congrés, vaig estar a casa de la Clara Zetkin. Durant la conversa, algú li va recordar que havia d’anar a casa de Lenin. La Clara em va portar amb ella i vam agafar un cotxe per anar al Kremlin. A l’apartament de Lenin, tan bon punt entraves per la porta principal, et trobaves envoltat de prestatgeries carregades de llibres. A tot arreu hi ha llibres, revistes, quaderns, diaris.
Al principi, estava tan desbordat que em va costar controlar les meves emocions. Però Lenin i la seva dona Krupskaya eren persones molt senzilles, modestes i cordials.
– Aquí teniu, el meu jove camarada de Berlín. Sí, va ser una guerra terrible, aquestes van ser les primeres paraules de Lenin. Va oferir a la Clara una butaca còmoda. En aquell moment ja patia atacs d’asma, i es cansava pujant les escales.
Immediatament, va començar la conversa sobre l’evolució del congrés. Amb un gat a la falda, Lenin es va asseure davant de la Clara. De sobte es va girar cap a mi i em va preguntar què sabia de la vaga d’una empresa de Berlín, Oberschöneveide, que tenia lloc en aquell mateix moment. Ara no recordo quina empresa era. Però el que recordo perfectament és que les preguntes de Lenin eren molt concretes, i em vaig sentir incòmode, perquè ell sabia més que jo sobre aquesta vaga i les seves causes. Me n’havia cuidat de manera completament insuficient. Tot i que era membre del sindicat de metal·lúrgics, vaig treballar a l’Associació Internacional de Víctimes de Guerra, i tenia molt poc interès en la lluita sindical.
Durant aquesta conversa, que aviat em va semblar un interrogatori, vaig entendre que m’hauria de preocupar no només de la meva feina sinó de moltes altres qüestions.
Lenin i Clara van parlar del congrés i del punt de vista d’alguns ponents, però sobretot de l’actitud de Levi. La nostra entrevista amb Lenin va durar gairebé 2 hores.
Quan vam arribar a casa, vam tornar a parlar de la vaga, i la Clara em va convèncer que necessitava absolutament ampliar els meus horitzons.