Traducció al català realitzada per David Rodríguez Albert, del llibre en francès Lénine tel qu’il fut, souvenirs de contemporains, Moscou, Éditions du Progrès, 1965, tom nº 3, pp. 387-394.
Durant les lluites revolucionàries i els dies que van seguir als esdeveniments d’octubre del 1917, les comunicacions entre la Rússia soviètica i el món capitalista estaven tallades de manera pràcticament total. A començaments del 1921, les relacions encara estaven mal establertes. En aquella època vaig rebre l’ordre de viatjar a Moscou, al Comitè executiu de la Internacional Comunista, com a primer representant oficial del Partit Comunista de la Gran Bretanya.
En aquells temps era extremadament difícil que un obrer britànic rebès un passaport per a l’estranger, però quan després de procediments interminables el vaig aconseguir, vaig haver d’afrontar un altre obstacle seriós: què fer per aconseguir els visats de trànsit? Les dificultats que vaig trobar em van demostrar que existia un acord entre els consulats destinat a restringir l’emissió de visats als viatgers que es desplaçaven al país dels Soviets. Llavors vaig decidir intentar arribar a Rússia sense papers ni equipatges. D’aquesta manera vaig arribar a Moscou al març del 1921, després d’un viatje de vàries setmanes.
Els despatxos de la Internacional Comunista ocupaven llavors una petita casa al carrer Denejny, al barri moscovita d’Arbat. Les permanents eren molt poc nombroses. Entre les sessions els delegats s’ocupaven de l’estudi dels successos revolucionaris, de la propaganda internacional i, per descomptat. frequentaven tot tipus de reunions del partit i dels Soviets.
En una d’aquelles reunions vaig veure i sentir parlar en Lenin per primera vegada. Crec que es tractava d’una reunió de militants del partit que tenia lloc a la sala Sverdlov del Kremlin després del Xè Congrès en maig del 1921. Al llarg de la reunió, Lenin havia parlat de la substitució del sistema de retirada d’aliments agrícoles per l’impost en natura [1]. Vaig arribar una mica tard. No obstant això, em van conduir a l’entrada que donava a l’escenari. Aquesta, al igual que tota la sala, estava repleta de gent. Les persones que es trobaven als costats dretà i esquerrà de l’escenari s’inclinaven per tal de veure l’orador i no perdre’s una sola de les seves paraules. En Lenin era l’orador. Captivat, l’auditori s’amuntegava al voltant de l’estrada, alguns fins i tot s’hi recolzaven.
Durant aquelles reunions, un intèrpret té dificultats per complir la seva feina. La seva atenció està tant absorbida per tot el que passa que freqüentment s’oblida de les seves obligacions professionals. Això és el que va passar aquesta vegada. Rarament, havia tingut l’ocasió d’assistir a una reunió política que es desenvolupava en tal ambient de camaraderia i satisfacció. Recentment s’havia adoptat la nova política econòmica (NEP). Els temps eren difícils. Els dies previs al congrés havien sorgit discrepàncies dintre del partit. Però el punt de vista de Lenin havia triomfat. Ara, el partit s’havia de posar mans a l’obra. En primer lloc, calia reduir la resistència a la NEP. En Lenin al seu discurs va expressar tan bé la seva sarcàstica crítica bolxevic a les errades polítiques i al carácter perillós de les afirmacions de l’oposició que els riures van esclatar nombroses vegades entre els assistents.
A la vigília del III Congrés de la Internacional Comunista, van tenir lloc diverses sessions del plenari ampliat de la C.E.I.C a l’immoble situat davant de la Casa dels Sindicats, a la cantonada de la plaça Sverdlov. Es van produir importants debats sobre la situació a Itàlia, la insurrecció del març a Alemanya i sobre una sèrie de problemes relacionats amb el centrisme, els representants del qual tractaven llavors d’adherir-se a la Internacional Comunista.
Després d’aquestes discussions, jo observava amb el major interès la manera en la que en Lenin sabia conjugar dintre dels seus discursos una fermesa inquebrantable de principis amb una flexibilitat i un tacte sorprenents. Estenia una mà amiga als vacil·lants italians que seguien a Serrati, corregia les seves errades i, al mateix temps, rebutjava els atacs dels extremistes d’esquerra (de Bordighera) que buscaven aprofitar les errades del Partit Comunista Italià per tal d’introduir la seva orientació sectària.
Qui coneixia la vida i l’activitat de Lenin sabia com li agradava conversar amb els obrers i preguntar-lis sobre tota varietat de temes. Utilitzava sempre aquest mitjà per mantenir-se al dia de l’estat d’ànim de les masses; el mateix passava quan, en el passat, frequentava els cercles obrers de San Petersburg i els dirigia. Li agradava parlar amb les persones procedents de l’estranger, fent preguntes, prestant atenció al menor detall concernent a les condicions de treball i de vida de les masses obreres, del seu estat d’ànim. Era un dels canals que vinculava la vida i la política d’en Lenin a la vida i la lluita de les masses obreres. Això li va permetre comprendre millor l’estat d’ànim dels obrers i escollir per al partit la tàctica i les paraules clau justes que finalment van conduir a la victòria.
En Lenin coneixia bé Anglaterra i el moviment obrer anglès. A la seva obra sobre l’imperialisme [2], proporciona una anàlisi profunda sobre el rol de la burguesía anglesa durant el període de declivi del capitalisme. Als seus articles i discursos, va tornar diverses vegades a la qüestió de l’estratègia i de la tàctica de la burgesia anglesa que subornava a les capes superiors del moviment obrer, la veritable aristocràcia obrera, exercint així a travès d’aquests intermediaris la seva influència sobre les grans masses proletàries.
Als seus articles, en Lenin no enfocava mai els problemes de manera formal; orientava sempre als obrers revolucionaris sobre les tasques concretes i actuals de la lluita revolucionària. Durant la seva estada a Londres, a Lenin li agradava freqüentar els barris obrers, assistir a mítings socialistes, i estudiar de manera pràctica el moviment obrer anglès.
I aquest costum de conversar amb els obrers el va conservar durant tota la seva vida.
Al 1921, mentre assumia les tasques feixugues de President del Consell de Comissaris del Poble, de cap del partit i de la revolució, trobava sempre temps per una conversa personal amb un obrer delegat d’un partit germà.
Fundidor de professió, he militat activament des del 1900 al moviment obrer escocès com a propagandista, instructor de cercles obrers, organitzador de vagues. Era un militant actiu dintre del sindicat i dintre del partit, he participat a la fundació del Partit Comunista de Gran Bretanya, m’he reunit amb la major part dels dirigents del moviment obrer, però a la vegada m’he mantingut lligat a la meva professió. Esmento aquests detalls perquè a la meva trobada amb Lenin jo vaig tenir l’ocasió de parlar no solament del meu partit, dels caps del moviment obrer, de diferents tendències dintre d’aquest moviment, sinó també de les condicions de treball i de vida, de l’estat d’ànim dels obrers. Aquests van ser els temes de la nostra entrevista.
Em sembla que aquesta conversa va tenir lloc el 3 d’agost de 1921, dintre de l’oficina de treball d’en Lenin, situada a l’edifici del Kremlin, que antigament albergava les institucions judicials. Els camarades Fris, representant del Partit Comunista de Noruega, i Boris Reinstein estavan igualment presents.
Després de pujar un estret tram d’escales d’aspecte deteriorat, vam arribar a una oficina ocupada pels taquígrafs i mecanògrafs. Se’ns va anunciar i, sense cap formalitat burocràtica, exactament a l’hora establerta, se’ns va convidar a passar al despatx d’en Lenin. Tot el mobiliari del seu gabinet consistia en un gran escriptori, diverses cadires de cuir i dues prestatgeries ubicades contra la paret. Una d’elles es trobava justament darrera de la cadira de Lenin, de manera que ell només s’havia de girar per agafar el llibre que necessitava.
En Lenin es va aixecar i ens va donar la mà. Ens va ajudar a apropar algunes butaques al seu escriptori, ens va convidar a seure i va començar una conversa amistosa i veritablement agradable entre camarades.
Abans que res, es va informar sobre la nostra salut, com havíem arribat, si estaven ben allotjats, ben alimentats, etc. Nosaltres li van assegurar que tot anava bé en aquestes qüestions.
Ell volia saber com havia arribat jo: legal o il·legalment. Certs detalls i incidents del meu viatge li van divertir molt. Després d’això, en un to de disculpa, em va expressar el seu penediment de no haver pogut, després de la seva malaltia, prestar suficient atenció al moviment obrer anglès. Va acostar la seva cadira, va posar el seu colze sobre l’escriptori, es va tapar el seu ull dret amb la seva mà dreta i va començar a escoltar-me amb molta atenció, com si tingués por de perdre’s una sola paraula que jo digués.
Aviat la conversa va tractar sobre la situació en Gran Bretanya, sobretot al voltant dels dirigents treballadors, la seva personalitat, la seva influència entre els obrers. També es va parlar dels soldats blancs i el seu rol contra-revolucionari.
En Lenin ens havia dit que no havia pogut seguir de prop els esdeveniments d’Anglaterra; per això ens vam quedar molt sorpresos quan va agafar de la prestatgeria diverses obres angleses recents que sens dubte ja havia llegit, per exemple, el llibre de Bertrand Russell “La pràctica i la teoria del bolxevisme” i les obres de R.W.Postgate, “La revolució” i “ La teoria bolxevic”.
Em va preguntar qui era Postgate, si era membre del partit, etc. (Postgate era llavors membre del nostre partit i redactor adjunt del nostre òrgan central The Communist. Després, en 1923, va deixar el partit i es va posar a col·laborar amb el seu sogre George Lansbury a la nova revista Lansbury’s Labour Weekly).
Respecte a “La revolució”, Lenin va dir que es tractava d’una col·lecció de documents que parlaven per si mateixos. Però hauria estat millor, va remarcar, que l’autor ens hagués poporcionat dades concretes sobre els períodes corresponents, estudiant cada període des del punt de vista de la lluita de classes, connectant així tots els documents.
Vam parlar dels sindicats i del partit treballador, de la seva força respectiva i de la seva influència sobre el moviment obrer britànic, del nostre partit comunista, de la seva composició, de la seva influència sobre els obrers. En Lenin es va interessar particularment pel moviment dels miners, sobretot al sud del país de Gales, i jo em vaig comprometre a proporcionar cada cert temps amples informaciones sobre aquesta matèria.
Al retornar a casa meva, vaig anotar minuciosament tot el que s’havia comentat al llarg de la nostra conversa, però el camarada Friis em va demanar que li prestés les notes per tal d’escriure un article destinat a l’òrgan central del Partit Comunista de Noruega, i no les vaig tornar a veure.
Alguns dies després (el 7 d’agost), fidel a la meva promessa, jo vaig escriure a Lenin una carta on li feia saber que la federació dels miners del Sud del país de Gales havia tingut el seu congrés i havia decidit adherir-se a la IIIa Internacional; li comunicava igualment algunes altres notícies que jo havia sentit dels camarades vinguts del primer Congrés de la Internacional sindical.
Aquesta carta contenia detalls interessants sobre l’organització de menjadors públics pels miners del comtat de Fifeshire, el repartiment de fons, l’ajuda aportada per la cooperativa local als vaguistes i el rol dels militars de la marina enviats a les regions mineres per reprimir les vagues. Feia referència a molts detalls sobre la fraternitat dels obrers amb els marins i vaig expressar l’esperança de que això fos de l’interès de Lenin.
En efecte, va resultar tan interessat que em va fer arribar quasi immediatament una resposta escrita. Després li vaig donar la meva opinió i li vaig aportar noves informacions. Poc després, jo vaig viatjar per Anglaterra i la nostra correspondència va quedar interrompuda. Quan vaig regressar en 1922, en Lenin ja estava malalt.
Heus aquí el text complet de la carta que jo vaig rebre:
“Estimat camarada,
Jo us agraeixo vivament la vostra carta del 7 d’agost. Malalt i sobrecarregat de treball, no he llegit res els últims mesos sobre el moviment anglès.
La seva comunicació és extremadament interessant. Potser que sigui l’inici d’un veritable moviment proletari de masses en Gran Betanya en el sentit comunista. Em temo que a Anglaterra no n’hi hagut fins al present més que petits grups de propaganda comunista (incloent el Partit comunista anglès), però no hi ha hagut un veritable moviment comunista de masses.
Si la federació de miners de Gales del Sud ha decidit el 24 de juliol, per una majoria de 190 vots contra 63, d’adherir-se a la IIIa Internacional, potser que això sigui l’inici d’una nova era. (Quants miners hi ha a Anglaterra? Més de 500.000? Quants a Gales del Sud? 25.000? Quants miners estaven efectivament representats a Cardiff, el 24 de juliol de 1921?)
Si aquests miners no representen una minoria insignificant, si fraternitzen amb els soldats i comencen una “guerra de classes” efectiva, hem de fer tot el possible perquè aquest moviment es desenvolupi i es reforci.
Les mesures econòmiques (com el cas dels menjadors públics) són bones, però no són particularment importants ara, abans de la victoria de la revolució proletària a Anglaterra. El més important ara és la lluita política.
Els capitalistes anglesos són astuts, intel·ligents, engalipadors. Ells recolzaran (directa o indirectament) els menjadors públics per tal de desviar l’atenció dels objectius polítics.
L’important (si no jo abuso) és:
- Crear dins d’aquest partit d’Anglaterra un molt bon partit comunista, veritablement proletari i veritablement de masses. és a dir un partit que seria realment la força dirigent de tot el moviment obrer dintre d’aquest partit d’Anglaterra (aplicar dintre d’aquesta regió del vostre país la resolució adoptada pel IIIer Congrés sobre l’organització i el treball del partit).
- Començar a publicar un diari obrer quotidià per la classe obrera d’aquest partit de l’Anglaterra.
Iniciar això no com un negoci comercial (com es fa habitualment dintre de la premsa dels països capitalistes), no amb un gran capital, no de la manera habitualment admesa, sinó com l’instrument econòmic i polític de les masses dintre de la seva lluita.
O bé els miners d’aquesta regió són capaços de destinar mig cèntim per dia (per començar, si es vol, una vegada per setmana) pel seu diari (o setmanari) per a ells (tot i que aquest diari sigui molt petit, això no és essencial), o bé l’autèntic moviment comunista de masses no haurà començat dintre d’aquest partit d’Anglaterra.
Si el partit comunista no està en disposició de recollir en aquesta regió algunes lliures per editar periòdicament uns petits fulls a partir dels quals es podria desenvolupar un veritable diari comunista proletari, si les coses es presenten així, si cada miner no destina el seu cèntim per aquest full, això voldrà dir que l’adhesió a la IIIa Internacional no és ni seriosa ni autèntica.
El govern anglès posarà en funcionament tots els mitjans més ingeniosos per ofegar tota iniciativa d’aquest gènere. Per això nosaltres hem de ser (al principi) molt prudents. El periòdic no ha de ser, al principi, massa revolucionari. Si heu de tenir tres redactors, que almenys un d’entre ells no sigui comunista. Dos almenys han de ser de veritat obrers. Si les 9/10 parts dels obrers no compren el diari i si ⅔ (120120+63) no aporten les cotitzacions especials (per exemple un cèntim per setmana) pel seu diari, llavors no serà un diari obrer.
Jo m’alegraré molt de rebre algunes línies sobre aquesta matèria, i jo us prego excusar el meu mal anglès).
Amb les meves salutacions comunistes. Lenin [3].”
Efectivament, la influència del partit era llavors molt feble dintre del Sud del país de Gales. Existia entre els miners un moviment d’esquerres: nombrosos militants sindicals manifestaven una gran simpatia respecte a la revolució russa, però no es tractava de veritables tendències comunistes. En Lenin ho entenia. És per això que ell havia començat per una cosa elemental, però extremadament important pel treball del partit comunista, és a dir, la publicació d’un petit diari, amb els suports dels que eren favorables a la IIIa Internacional. La raó de que aquest consell de Lenin no es va fer efectiu inicialment s’explica pel fet de que el partit comunista no era el suficientment fort per influenciar el vot de la conferència, però també per la feblesa del partit comunista en si mateix i la seva incapacitat per entendre tot l’abast polític de tal iniciativa. Efectivament, és solament nou anys després, en 1930, que el Partit comunista de Gran Bretanya va poder publicar el seu diari.
Pel que es refereix a les tesis del IIIer Congrès de la Internacional Comunista relatives als problemes d’organització, no va ser fins a la tardor de 1922 que es va procedir a la seva aplicació. Aquest treball està encara pendent de completar.
El recull de treballs de Lenin sobre Anglaterra [4] publicats recentment representen una aportació cabdal pel moviment obrer anglès. Lenin ens ha deixat una un molt ric llegat en el terreny de les ciències econòmiques i polítiques i en el de les publicacions revolucionàries.
“Internacional Comunista”, 1935, n. 3, pp. 51-54.
[1] L’autor sembla fer referència al discurs que Lenin va pronunciar davant dels delegats del Xè Congrés del P.C.(b).R, que havien participat a l’aixafament del motí de Kronstadt. Aquesta reunió es va celebrar al mes de març al Kremlin, a la sala del Tribunal Revolucionari.
[2] L’autor parla de l’obra de Lenin “L’imperialisme, fase superior del capitalisme”.
[3] Lenin, Oeuvres, Paris-Moscou, t. 32, pp. 542-544. (N.R)
[4] Lenin on Britain. London. Lawrence, 1934, 316 p. (N.R.)