Font: Lidya Fotieva, Records sobre Lenin. Moscou, Éditions en Langues Étrangères, 1961, pp.109-116. Notes MIA. Traducció al català de David Sánchez.
L’estiu de 1917, els intervencionistes estrangers, amb el suport dels guàrdies blancs russos, s’havien apoderat de les tres quartes parts del territori de la Rússia dels Soviets. Al mes d’agost el país es trobava al mig d’un cercle de foc. En aquells dies anguniosos, la contrarevolució interior i exterior, en el seu odi al poder soviètic, organitzava complots i actes terroristes contra els caps de la República dels Soviets, esforçant-se a abatre els seus dirigents per posar fi a la revolució.
El 30 d’agost, al matí, a Petrograd va ser assassinat M. Uritski, president de la comissió extraordinària de la ciutat per la lluita contra la contrarevolució. El president de la Txeca, Dzerjinski, es desplaçà d’urgència a Petrograd.
Al vespre del mateix dia, Lenin fou ferit a Moscou.
Aquell estiu, el Comitè de Moscou del partit organitzava cada divendres reunions en les fàbriques i tallers. Normalment, Lenin hi pronunciava discursos. El 28 d’agost, el Comité del partit de Moscou l’encarregà parlar al barri de Basmanny (actualment Baoumanski), al mercat del blat, i al barri Zamoskvorechie, a la fàbrica Michelson (actualment taller Vladímir Ilitx [1]). Coneixedors de l’assassinat d’Ouritski, el Comitè de Moscou va anul·lar els torns de paraula de Lenin, tot i que aquest va assistir igualment als mítings. Després d’haver pronunciat un discurs al barri Basmanny, el van portar a la fàbrica Michelson.
Lenin parlava a la gran sala de les granades. L’assistència era nombrosa. En el seu discurs sobre “Dos poders (la dictadura del proletariat i la dictadura de la burgesía)”, Lenin encoratjava els obrers a mobilitzar totes les seves forces per esclafar la contrarevolució que s’amagava sota els mots d’ordre, de llibertat i d’igualtat, i afusellava els obrers i els camperols per centenars i per milers; va acabar amb aquestes paraules: “Nosaltres només tenim una sortida: o la victòria o la mort!”
Un cop acabat el míting, Vladímir Ilitx va marxar del taller; al pati de la fàbrica va ser greument ferit per la terrorista Kaplan, a qui el C.C. del partit dels s.r.[2] de dreta havia encarregat de disparar-li. Va disparar a Lenin tres bales, dues de les quals el van ferir; la tercera va rebotar; va rascar i esquinçar el seu abric per la part del darrere. Era el mateix abric que Lenin portava en tornant a Rússia del seu exili, l’abril de 1917, i que va portar fins al final de la seva vida. Va conservar les traces de les bales.
Aquell vespre, a la sala del Consell de Comissaris del Poble, els membres del C.C. s’havien reunit per la sessió ordinària que, a causa de les intervencions de Lenin, havia estat fixada a les nou en lloc de les vuit i mitja. Com a les nou en punt Lenin encara no hi era, tots es van inquietar. El temps passava i la inquietud creixia. I de sobte va arribar la terrible notícia: “Ilitx ferit havia estat portat a casa seva”. Ens vam precipitar cap allà. Les portes del seu apartament, generalment tancades, estaven obertes de bat a bat. El sentinella, desemparat, es va arraconar davant la finestra.
Vaig entrar a l’apartament amb les membres del C.C. Lenin estava estès sobre el seu llit i gemegava. No tenia consciència del perill, però la bala que l’havia ferit al braç el feia sofrir. Ara bé, era l’altra ferida la que posava la seva vida en perill.
Les bales eren explosives i havien estat enverinades. L’abril de 1922, quan la bala que havia penetrat a la zona de la clavícula fou extreta, es va observar que el seu con portava una incisió en forma de creu en tota la seva longitud. La instrucció del procés dels s.r., l’estiu de 1922, va confirmar que les bales disparades per Kaplan havien estat enverinades amb curare, un verí molt violent. En les seves memòries Tres bales M. Oulianova va escriure: “És a causa d’un atzar extraordinari que ens el va conservar amb vida. Les bales no van explotar, i el verí, per una causa que s’ignora, havia perdut la seva força.”
Quan vam portar Lenin al Kremlin, ell va rebutjar deixar-se transportar sobre una llitera com va proposar el conductor Guil, i tot i estar greument ferit, va pujar a peu a la segona planta, fins al seu apartament. Maria Ilinichna va descriure així el retorn al Kremlin de Lenin ferit:
“Una hora passà, després una altra, jo esperava amb impaciència, davant la finestra, el retorn del cotxe familiar. Finalment va arribar. Anava una velocitat inusitada. Però, què passa? El conductor baixa i obre la portella, cosa que no feia habitualment. Uns desconeguts ajuden Ilitx a baixar del cotxe. Va sense abric ni jaqueta i avança recolzant-se en els seus companys. Baixo les escales molt de pressa i me’ls trobo pujant. L’Ilitx està molt pàl·lid, però avança per ell mateix, sostingut pels dos costats. El conductor Guil tanca el pas. A la meva pregunta, Ilitx respon calmadament que està ferit, però només al braç i lleugerament. Em precipito per obrir la porta, preparar el llit on minuts més tard vam estendre el ferit.”
Els metges es van reunir al voltant de Lenin: Vinokourov, Velichkina, Veisbrod, Oboukh, Minz i més tard Rosanov i Mamonov. Estan molt preocupats. Temen que l’hemorràgia arribi al pulmó i que la mort se succeeixi. Sense dir cap mot, presos d’una angoixa mortal, erràvem d’habitació en habitació. N’hi ha tres, a part de la que es troba Lenin: el menjador, una petita habitació que serveix de despatx a Nadejda Konstantinova i l’habitació de Maria Ilinichna. Nadejda Konstantinova encara no ha tornat. Un dels camarades parla del seu mal estat de salut i diu que cal preparar-la per aquesta desgràcia. Un dels membres del C.C. surt a buscar-la i torna al cap de poc temps amb ella. Com sempre en els moments crítics, ella es mostra exteriorment d’una calma de pedra i s’informa de la gravetat de la ferida.
Ilitx gemega a viva veu, la porta de la seva habitació està oberta de bat a bat. Acabem de donar un cop d’ull tot esforçant-nos a no fer soroll. I llavors, malgrat el dolor insuportable que l’obliga a gemegar, Lenin, fidel a si mateix, diu, comprenent la inquietud dels camarades: “No és res, només és el braç.”
Les hores passen enmig de l’ansietat. Finalment s’anuncia que el perill imminent quedava descartat. L’esperança renaixia. Tanmateix, els metges diuen que algunes complicacions són possibles en el curs dels 3-4 dies següents i que només llavors, si tot va bé, es podrà parlar de convalescència. Els camarades es dispersen un a un. Només es queden els íntims per assegurar la guàrdia nocturna, uns a l’apartament mateix de Lenin, els altres a l’edifici del C.C. Lenin ha perdut molta sang i ha faltat material d’embenatge. A l’època, no hi havia estació mèdica al Kremlin. Una de les col·laboradores del secretariat de Lenin passà tota la nit netejant els embenats ensangonats.
Després vingueren els dies de convalescència. Els metges temien que el braç ferit quedés més curt que l’altre; per evitar-ho, van adaptar al braç un pes que l’estirava en la direcció necessària. Feia mal i era desagradable; Vladímir Ilitx protestava dient que li era absolutament indiferent no tenir el braç d’una llargària idèntica i que acceptava que un fos més curt que l’altre. Però els metges van insistir que el tractament es dugués a terme d’una manera regular.
Encara molt temps després de la seva cura, Lenin va experimentar dificultat per servir-se del seu braç. L’havien recomanat exercir el braç malalt. I ell ho feia a cada moment propici amb la perseverança que el distingia.
Sovint, durant les sessions del C.C., Lenin dempeus (cansat d’estar assegut, es posava sovint dret durant les sessions), el seu braç situat rere l’esquena, feia moure el puny del seu braç ferit. Vist això, el braç funcionava perfectament.
Aquell mateix vespre del 30 d’agost, el Comitè executiu central de Rússia, va publicar una crida “A tots els Soviets de diputats dels obrers, dels camperols i dels soldats rojos, a tots els exèrcits, a tots, tots, tots!”: “Fa algunes hores un atemptat pèrfid ha estat comès contra el camarada Lenin… Als atemptats perpetrats contra els seus dirigents, la classe obrera respondrà amb la unió encara més estreta de les seves forces, amb un terror sense pietat contra els enemics de la Revolució.”
La crida va ser radiodifosa aquella mateixa nit al món sencer.
El 2 de setembre, per decisió del Comitè executiu central de Rússia, la República dels Soviets fou declarada territori atrinxerat.
Durant la seva malaltia, Vladímir Ilitx rebia un gran nombre de telegrames i de cartes d’obrers i de camperols que expressaven la seva còlera i el seu odi cap als vils assassins i el desig, i a vegades fins i tot l’exigència, que Lenin es curés.
“Tu viuràs, tal és la voluntat del proletariat” escrivien els obrers del Sindicat dels cuirs i les pells. Resumint els milers de cartes i telegrames dels treballadors, “Pravda” va escriure: “Lenin lluita contra la malaltia. Ell la vencerà. És el proletariat qui ho vol, és la seva voluntat, ell ho ordena al destí!”
Per les seves gestes heroiques al front i a la rereguarda, els treballadors manifestaven la seva afecció envers Lenin. Els camperols del cantó de Pankovo, districte de Novossil, província de Toula, escrivien a Lenin: “… Curats per la nostra pròpia alegria, a despit dels imperialistes. Comprenem les tasques que tu assignes per fer la revolució social; perquè la revolució no mori de fam, hem obligat els kulaks [3] a portar el blat a l’estació i demà expedirem 4000 lliures de sègol.”
Tot i la seva malaltia, tot i el dolor que li causaven les seves ferides, tots els pensaments de Lenin estaven centrats en el treball polític i la situació del país.
D’ençà que va poder escriure, el 7 de setembre, Lenin va redactar a llapis, amb una escriptura encara poc ferma, un missatge al comissari del poble per l’Agricultura Sereda, a propòsit de l’emmagatzematge insuficient de blat en el districte d’Eletz, província d’Orel: “Camarada Sereda, lamento molt que no m’hagi vingut a veure. Vostè s’ha equivocat en obeir als metges que “es passen”. Per què no funcionen les coses en el districte d’Eletz? Aquesta qüestió em preocupa molt… perquè és evident que les coses no funcionen. De dinou cantons on existeixen comitès de camperols pobres, ni una sola resposta clara i nítida! Cap dada que el treball vagi com ha d’anar” [4]. Lenin demana designar ell mateix corresponsals a cada cantó.
Al sobre Lenin havia escrit de la seva pròpia mà: “Al camarada Sereda (comissari del poble per l’Agricultura) (de part de Lenin).”
El 17 de setembre, Lenin va rebre telegrames de tots els comitès de camperols pobres del districte d’Eletz, però gens satisfet de les informacions que donaven, els va enviar un telegrama circular:
“Impossible atenir-se a expressions generals i vagues que massa sovint dissimulen el fracàs total del treball. És indispensable tenir dades exactes cada setmana… Sense aquestes dades, tota la resta no és més que verborrea buida de sentit. Responeu més clarament.” [5]
Durant la seva convalescència, Vladímir Ilitx reaccionava vivament a les notícies del front, alegrant-se profundament de l’anunci de les victòries de l’Exèrcit Roig. Les seves cartes i telegrames estan penetrats d’una fe indestructible en la invencibilitat del poder soviètic i l’admiració respecte de l’heroisme de l’Exèrcit Roig.
L’11 de setembre, va escriure a propòsit de l’alliberament de Kazan: “Saludo amb entusiasme la brillant victòria dels Exèrcits Rojos.” [6]
El 12 de setembre l’Exèrcit Roig va alliberar la ciutat de Simbirsk. Els soldats del Primer exèrcit van telegrafiar a Lenin: “Estimat Vladímir Ilitx! La presa de la vostra ciutat natal és la resposta per una de les vostres ferides, la presa de Samara serà la resposta per la segona!” [7]
Responent al telegrama Lenin va escriure: “La presa de Simbirsk, la meva ciutat natal, és el millor remei, el millor bàlsam per les meves ferides. Sento un flux increïble d’energia i de forces. Felicito els soldats rojos per la seva victòria i en nom de tots els treballadors, els agraeixo tots els sacrificis.” [8]
En Lenin la voluntat de viure era immensa i aquesta voluntat, sostinguda per la del poble i també pel seu poderós organisme, va vèncer la malaltia. Lenin va entrar ràpidament en convalescència i va reprendre el treball d’ençà que va ser possible.
El 15 de setembre Lenin va discutir amb Sverdlov i Stalin a propòsit de la situació sobre el front de Tsaritsine.
El 16 de setembre, va prendre part a la sessió del C.C. del P.C. de Rússia, el 17 de setembre va presidir la sessió del C.C.P. i va escriure una carta al Buró de la Conferència de les organitzacions proletàries culturals i educatives on remarcava que els nostres èxits es devien al fet que els obrers havien assumit la direcció de l’Estat per mitjà dels seus Soviets; però, escrivia ell, aquests encara són “massa tímids pel que fa a la promoció dels obrers als llocs de direcció de l’Estat. Lluiteu en aquest sentit, camarades!” [9]
El 18 de setembre va ser publicat l’últim comunicat de salut anunciant que Lenin s’havia recuperat i que se li havia permès reprendre les seves ocupacions. Lenin anotà en aquest comunicat: “A causa del present comunicat i el meu estat de salut satisfactori, prego personalment que no es molesti els metges amb cops de telèfon i preguntes.” El comunicat fou publicat amb aquesta anotació al “Pravda” del 19 de setembre de 1918.
El mateix dia Lenin, en un telegrama de felicitació als 400 obrers de Petrograd, promocionats dels primers cursos de comandants de l’Exèrcit Roig, escrivia: “L’èxit de la Revolució socialista russa i mundial depèn de l’energia amb la qual els obrers assumiran la direcció de l’Estat i el comandament de l’Exèrcit dels treballadors i dels explotats que lluiten pel derrocament del jou del capital.”
Aquests documents testimonien amb claredat que fins i tot durant la seva malaltia, Lenin no va descuidar ni un sol moment el seu vincle amb les masses treballadores.
No obstant això, Vladímir Ilitx encara no s’havia recuperat del tot després de la seva greu malaltia, i a finals de setembre els metges van insistir que fes una mica de repòs a l’aire pur, als afores de Moscou.
El 24 de setembre, acompanyat del seu metge personal, el professor comunista Veisbord, Lenin va acudir a Gorki on va passar al voltant de 3 setmanes a la caseta esquerra (la “del Nord”). Havent abandonat momentàniament les seves absorbents ocupacions quotidianes, Lenin va fer a Gorki un gran treball teòric. Hi va escriure la seva obra immortal La revolució proletària i el renegat Kautsky la qual faria entrar en el ric tresor del marxisme-leninisme.
Notes
[1] Aquesta fàbrica, situada al centre de Moscou, segueix existint avui dia i encara s’anomena “Vladímir Ilitx”, està situada entre les estacions de metro Paveletskaïa i Serpoukhovskaïa. Es pot llegir en el lloc de l’atentat una placa indicant: “Que els oprimits d’aquesta Terra sàpiguen que aquí la alla de la contrarevolució capitalista va intentar d’acabar amb la vida i l’obra del cap del proletariat mundial, Vladímir Ilitx Lenin”. (Nota MIA)
[2] Comitè Central del Partit Social-Revolucionari (N. del T.)
[3] Terratinents, propietaris rurals de l’època tsarista (N. del T.)
[4] Selecció Lenin XVIII, p. 182
[5] Ibid, p. 183
[6] V. Lenin, Obres, t.28, p.74 (ed. russa). Aquest telegrama havia estat enviat a Trotsky, qui comandava les forces de l’Exèrcit roig a Kazan. Veure: Lenin, Obres, t. XXVIII, Moscou, Éditions du Progrès, 1973, P.91. (Nota MIA)
[7] Ibid.. p.75 (ed. russa).
[8] V. Lenin, Œuvres, t. 28, p. 76 (ed. russa)
[9] Ibid., p. 77