Traducció al català realitzada per O. Sylvia Oussedik, del llibre en francès Lénine tel qu’il fut, souvenirs de contemporains, Moscou, Éditions du Progrès, 1965, tom nº 3, pp. 187-189
Al mes de desembre, el primer destacament del nou Exèrcit Roig deixava el comandament de Mikhaïlovski per anar al front [1]¹. Les torxes que il·luminaven l’interior de l’enorme edifici donaven a la llarga fila d’automòbils blindats l’aspecte d’animals prehistòrics. Entre els cotxes i en la immensa plaça s’amuntegaven soldats roigs pobrament armats i equipats, però desbordant d’impuls revolucionari. Per escalfar-se, saltaven i ballaven sobre el terreny empenyent-se. Per tal de mantenir el seu bon humor, cantaven cançons revolucionàries i estrofes populars.
Els crits i aplaudiments sorollosos van anunciar l’arribada de Lenin. Va pujar sobre un cotxe blindat i es va posar a parlar. En la penombra, els soldats i els obrers escoltaven atentament estenent el coll per veure millor.
Quan va acabar, els aplaudiments van esclatar.
Els proletaris russos no adoren cegament els seus herois. A Rússia, ningú pot construir durant molt de temps el seu prestigi sobre els serveis prestats en el passat. L'”àvia” i l'”avi” de la revolució russa es van assegurar d’això.
Si no ets capaç de ser un heroi en el moment present, no rebràs aplaudiments pel teu passat.
Quan Lenin va baixar del cotxe blindat, Podvoiski va dir:
– Ara sentireu un camarada americà.
La multitud va parar orella. Jo vaig pujar sobre el cotxe.
– Parli en anglès, em va dir Lenin, seré el seu intèrpret.
– No, parlaré en rus, vaig respondre, empès per no sé quin impuls insensat.
Lenin m’observava amb curiositat, i els seus ulls brillaven com si tastes anticipadament una distracció. Això no triga a ocórrer. Després, d’haver esgotat tota la meva provisió de frases que coneixia, em vaig parar en sec. Aleshores, amb molt esforç vaig trobar encara algunes paraules. Per molt que el foraster destrossi la seva llengua, els russos es mostren pacients, indulgents amb ell. I encara que no puguin “apreciar” la tècnica del seu llenguatge, en tot cas, respecten els seus intents i els seus esforços. Per això, en més d’una ocasió el meu discurs va ser interromput per aplaudiments que em permetien reprendre alè i trobar encara algunes paraules, per a poder continuar. D’aquesta manera, vaig arribar al moment en el qual volia dir que, en cas necessari, em comprometria amb alegria amb l’Exèrcit Roig. Però en aquell moment vaig parar perquè no coneixia la paraula necessària.
Lenin va aixecar els ulls i em va preguntar:
– Quina paraula us falta?
– Enlist, vaig dir en anglès.
– Comprometre’s em digué ràpidament.
Després d’això, cada vegada que la meva llengua es negava a obeir-me, em llançava la paraula necessària, l’agafava al vol i, modificant la pronunciació a la manera americana, la transmetia als auditors.
Aquesta circumstància, així com el fet que tenien davant seu un americà en carn i ossos, símbol concret de l’internacionalisme, va provocar esclats de riure i aplaudiments entusiastes. Lenin va riure també de tot cor com els altres.
– Un excel·lent començament!, em va dir quan vaig acabar. Però per a conèixer una llengua, cal estudiar-la seriosament. Per la seva banda, va continuar dirigint-se a Bessie Beatty (una periodista americana), cal que aprengui també el rus. Feu un anunci en un diari per a un intercanvi de classes. I després llegeixi, escrigui i parli només en rus. No parli en absolut amb els americans: no hi perdrà res, va afegir tot somrient.
– En la nostra pròxima trobada, li faré un examen.
[1] Les sortides dels primers contingents de l’exèrcit socialista van tenir lloc l’1 de gener de 1918. (N.R.)