Traducció al català realitzada per O. Sylvia Oussedik, del llibre en francès Lénine tel qu’il fut, souvenirs de contemporains, Moscou, Éditions du Progrès, 1965, tom nº 3, pp. 259-261. Publicat en rus a: Dmitri i María Ulianov. La vida de Lenin. Extracte de records. Edicions del Partit, Moscou 1934, pp. 98-97.
Divendres, 30 d’agost de 1918. El matí ens havíem assabentat de l’assassinat del camarada Uritski a Petrograd. La notícia era alarmant. En aquella època, cada divendres, se celebraven mítings a les fàbriques. Normalment, Lenin hi prenia la paraula. Aquell dia també volia anar-hi. Havia demanat a Bukharin que passes per casa per a ajudar-nos a dissuadir-li que assistís a aquelles reunions. Sense donar una resposta clara, Ilitch se’n sortí fent bromes: «En parlarem més tard.» Com que havia agafat un refredat, em varen fer estar a l’habitació, i al vespre no vaig anar a la redacció.
Cap a les 5 hores, Lenin va sortir del seu despatx amb l’abric posat i em va dir que aniria de totes maneres al míting, negant-se en rodò a portar-me amb ell. Una hora, dues hores passen. Passo el meu temps esperant davant la finestra el retorn del cotxe. Vet aquí que arriba a una velocitat especialment ràpida. Però què està ocorrent? El xofer salta del seu seient i obre la porta. Això mai havia succeït. Persones desconegudes ajuden Ilitch a baixar del cotxe. No porta abric ni jaqueta. Camina recolzant-se sobre els camarades. Jo baixo corrent l’escala i els trobo ja pujant. Ilitch està molt pàl·lid, puja sostingut dels dos costats.
Darrere, veig al xofer Guil. A la meva pregunta, Ilitch respon, tranquil·litzant-me, que estava ferit lleugerament al braç; corro a obrir la porta, fer el llit on, al cap d’uns instants, dipositen el ferit. Els camarades que el van portar s’afanyen. Són: la camarada Gontcharova, que treballa en el servei de propaganda del Comitè de Moscou, el camarada Poloutorni i un obrer, Ivanov.
Aquest fa prova de presència d’esperit:
Ràpid, un doctor, iode, apòsits, diu.
A qui trucar? Recordo que hi ha d’haver una sessió del Consell de Comissaris del Poble a les 8.00 hores que ha de presidir llitch. Ja són gairebé les 8. Els camarades s’han reunit.
Jo hi vaig a correcuita, i demano que facin venir metges de seguida: Ilitch està ferit. El camarada Vinokurov que és aquí, corre amb mi, és metge, i pot fer les primeres cures. Posa el primer apòsit.
Altres camarades no deixen d’arribar, fent preguntes, demanant si podien ser útils en alguna cosa.
El telèfon sona: no s’ha pensat a demanar als telefonistes del Kremlin que tallin les comunicacions. Diverses persones se’n van a buscar els metges. El xofer és aquí. Explica ràpidament com ha passat i corre per donar un cop de fil a la farmàcia, així com acollir i preparar a Nadejda Konstantinovna que arribarà de seguida. Però ja es dubta del que ha passat i només pregunta: «Es viu?»
A poc a poc es restableix l’ordre. Es veu arribar altres metges entre els primers dels quals, la camarada Vélitchkina-Brouévitx que amb altres vigilarà Ilitch. Heus aquí Weisbrod, Obukh, Mintz; Rosanov i Màmonov venen una mica més tard. Estan seriosos i pàl·lids. A les nostres preguntes, donen respostes evasives: «El cas és greu, de moment impossible pronunciar-se, però l’organisme és robust».
“Passem una nit difícil. En el seu llit, Ilitch gemega feblement. Està blanc. Però quan Nadejda Konstantinovna i jo entrem a l’habitació, intenta donar-se coratge; li molesta veure’ns turmentar-nos. I tractem de no mostrar-ho.
Els seus companys més propers del C.C. s’instal·len per passar la nit al gabinet de treball d’Ilitch, llestos per ajudar a la primera crida. Les infermeres venen a preparar tot el que és necessari per a una injecció de sèrum fisiològic. Weisbrod es queda per a la nit. S’estén sobre un catre en una cambra comunicant. Malgrat això, a cada moment se’l molesta. Sembla que si es manté despert i assegut o es passeja allà, al costat de nosaltres, tot anirà millor. El matí, Ilitch té millor aspecte, somriu una mica, allarga la mà.
Les forces li tornen lentament, a poc a poc. El perill ha passat. No obstant això, encara podem témer la infecció. Cal esperar el quart, el cinquè dia. I a més, tenim tantes dificultats per a retenir Ilitch al llit. Ens intenta convèncer, en absència de metges, que no cal fer tant de cas del que diuen, que cal reunir-li els diaris que han aparegut durant la seva malaltia! Tots, que no falti un número, donar-li o llegir-los en veu alta.
Els primers temps, els metges, la infermera i l’infermer el vigilen vint-i-quatre hores al dia. Però està en el camí de la curació. Se li permet asseure’s. Aviat, es creu prou fort, i comença a caminar una mica. Però els metges vinguts de seguida aconsegueixen moderar el seu ardor, dient, per fer-li una mica de por, que el seu cor podia patir-ne. El seu braç trencat també el reté una mica. Finalment, pot caminar. Pot marxar a Gorki per acabar la seva convalescència.
Lenin protesta, però Weisbrod l’aconsegueix persuadir d’acompanyar-lo. El cotxe es posa en marxa. Però al pati, és detingut pel camarada Sverdlov. «L’últim desig de bon viatge». Tothom riu. Encara uns minuts més, i estem fora de la ciutat, enmig de la naturalesa. Una hora després arribem a Gorki. Allà, el malalt es recupera ràpidament.
El març de 1923, unes hores abans que Ilitch perdés la paraula, estàvem asseguts prop del seu llit evocant els records del passat. «El 1917, va dir Ilitch, vaig descansar en la caseta dels voltants de Sestroretsk gràcies als insignes blancs; el 1918, va ser gràcies al tret de foc de Kaplan. No obstant això, després no en vaig tornar a tenir l’oportunitat».