Font: Lénine tel qu’il fut. Souvenirs de contemporains. Tome II, Moscou, Éditions du Progrès, 1965, pp.197-200. Notes MIA. Traducció al català realitzada per Cristina Bedmar.
Poc després de la presa del poder, ens vam instal·lar, Vladímir Ilich i jo, a Smolny, en una petita habitació que hi havia estat d’un guàrdia. Aquests habitacles eren nombrosos a Smolny [1]. Hi vam viure fins al moment de la nostra partida cap a Moscou el març del 1918.
Veia molt poc a Vladímir Ilich, i recordo sobretot els nostres passejos del vespre. No eren llavors acompanyats de cap guàrdia, a més, coneixíem ben poc la seva cara. Ens agradava particularment caminar per la Néva. Mentre caminava, tenia el costum de parlar amb passió d’allò que l’emocionava.
Els primers decrets del poder soviètic havien canviat radicalment l’aspecte social del país, havia modificat tots els informes; havien plantejat d’una manera absolutament diferent nombroses qüestions, havia obert una immensitat de perspectives en tots els àmbits del treball. És durant els primers mesos que es van situar els fonaments d’aquesta grandiosa obra. La presa del poder d’octubre havia demostrat de la millor manera possible l’abast considerable de la unió del creixement revolucionari de les masses obreres i la direcció hàbil i prudent d’aquest moviment.
Llavors, era necessari reorganitzar la vida de dalt a baix, animant constantment la consciència de les masses, el seu entusiasme, perquè feia falta que les seves mans teixissin el camí d’una nova estructura social. L’essencial en l’edificació del socialisme és l’organització, deia Lenin. Com governat mentre el país ho confiava tot a la classe obrera, sobre les capes de la pagesia que seguien la classe obrera? No teníem encara l’experiència.
Són el pamflet Les tasques immediates del poder dels Soviets i l’informe de la sessió del C.E.C. de Rússia de l’abril del 1918, els que reflecteixen millor els pensaments que agitaven llavors a Lenin: «Per primera vegada a la Història, va escriure a Les tasques immediates del poder als Soviets, un partit socialista ha pogut assolir les seves grans línies de la conquesta del poder i l’esclafament dels explotadors i capaç d’arribar a les tasques d’administració. Ens hem de mostrar dignes realitzadors d’aquesta àrdua tasca (i fecunda) de la revolució socialista. Hem de ficar-nos bé aquesta idea al cap que per administrar no n’hi ha prou amb convèncer, no n’hi ha prou amb vèncer també a la guerra civil: cal també saber organitzar de manera pràctica. És la tasca més difícil perquè cal organitzar d’una nova manera les bases més profundes, les bases econòmiques, de l’existència de desenes i desenes de milions d’homes» [2].
En el mateix pamflet, Lenin escrivia que era necessari organitzar el control i l’inventari de la base, ell deia que era necessari augmentar la productivitat del treball, elevar el nivell de formació i de cultura de les masses, i posar-los la tasca d’aprendre a treballar. Hi parlava de l’emulació, de la necessitat de fer adquirir a les masses una actitud conscient pel que fa a disciplina en el treball, una de voluntàriament conscient, per a fer participar tota la població a la gestió de l’Estat.
Quan una rellegeix ara aquest pamflet, concebut durant els primers mesos després de la Revolució d’Octubre, veu que fins i tot avui pot servir com una guia d’acció. En llegir-la, cada organitzador, cada militant del partit, prendrà netament una consciència de camí recorregut pel país dels Soviets en els 15 anys següents a la revolució, i se n’adonarà més clarament de l’enorme treball dut a terme per la classe obrera, per les messes laborioses; veurà com aquestes masses han evolucionat gràcies al treball, i tindrà una idea més precisa del rol i de la importància de la direcció del partit durant aquest període.
Aquesta reforma va fer front a unes dificultats increïbles: la indústria s’havia arruïnat per la guerra, la petita explotació agrícola funcionava a partir de les formes més endarrerides, l’element petitburgès, la ignorància regnava al país, les antigues morals estaven profundament arrelades, tot l’aparell de l’Estat estava fet al servei dels senyors i dels capitalistes, tota la manera de viure demanava ser canviat de fons. Calia una enorme tensió de forces, molta lucidesa, una gran flexibilitat tècnica per sobreposar-se a totes aquestes dificultats, escombrar-les del camí, per a continuar dia a dia la lluita per la transformació radical de la vida.
Si es compara el que era el nostre país abans de la revolució d’Octubre amb el que és avui, es pot constatar una diferència enorme. Les capes més endarrerides de la població es van associar a una via conscientment. Sigui quin sigui el camp que considerem, podem observar xifres molt considerables: desenvolupament de la indústria, col·lectivització, mecanització de l’agricultura, auge dels sindicats, del partit, de la joventut comunista, del moviment dels pioners, l’edificació cultural, el treball de les dones per les dones i, finalment, l’ascens dels Soviets. Tota la vida s’organitza d’una nova manera. L’escala d’organització és totalment diferent.
A Smolny, Lenin treballava al segon. Davant del seu escriptori, una petita peça que servia d’avantcambra. Les delegacions se succeïen. Recordo haver sentit parlar a Lenin allà mateix amb soldats vinguts del front. Era dempeus no massa lluny de la finestra, l’esquena recolzada a la paret, explicant i demostrant qualsevol cosa. Amuntegats a l’habitació, congelats, els soldats l’escoltaven. Rebia cada dia moltes d’aquestes delegacions.
En aquella època, Smolny estava sempre ple de gent. Atreia com un imant. L’edifici estava vigilat per metralladores. En la vigília de la Revolució d’Octubre, el regiment havia estat acorralat al barri de Vyborgki i es trobava completament sota la influència dels obrers del barri. El 3 de juliol [3] fou el primer a intervenir; estava preparat pel combat. Kérenski va ordenar infligir un càstig exemplar als rebels. Desarmats, van ser conduïts a una plaça pública i van ser marcits com a traïdors, la qual cosa els va fer odiar encara més el Govern provisional. A l’Octubre, els havien lluitat pel poder soviètic, després s’havien encarregat de la vigilància i protecció de Smolny i de la persona de Lenin.
Encara que és cert que es tractava d’una guàrdia bastant primitiva, va ser un dels soldats, Zheltysev, originari de la província d’Ufa, qui va ser assignat al servei de Lenin. Li va portar els àpats. Es va sorprendre de tot, perquè no havia ni tan sols vist mai una estufa d’alcohol. Va tenir molta cura de l’Ilitx. Ara viu en un kolkhoz (granja col·lectiva) a Baixkortostan, està una mica malalt, s’ocupa de l’apicultura i, de vegades, m’escriu.
Durant un temps, hi va haver una certa desregulació de la dieta de Lenin. Jo estava ocupada tot el dia. Maria Ilinitchna de vegades portava algunes provisions de casa, però, malgrat tot, no es tractava d’una atenció regular. Un noi que ara està pintant i que havia estudiat al Vkhoutemas [4], recentment em va dir que la seva mare, que en aquell moment treballava com a mestressa de casa a Smolny, havia sorprès un dia a Lenin sol a la cantina, menjant arengades amb un tros de pa negre. En veure la dona, es va inquietar una mica i, mentre somreia, va dir: «Estava afamat ara mateix.»
A mi mai se’m va queixar, però era evident que s’havia d’organitzar els àpats regularment per a ell. Aviat, la mare de Chotmann va venir a viure a l’habitació veïna, i ens va prendre a Lenin i a mi sota la seva tutela. En aquella època, jo no vaig tenir mai l’ocasió d’observar directament l’activitat bulliciosa d’Ilitx. Estàvem al mig d’una revisió completa, i vam procedir a un immens treball d’organització. En Lenin s’hi va dedicar sense escatimar els seus punts forts. Només em van mantenir informada les històries de Lenin i dels camarades que venien a casa nostra.
La revolució estava en ple desenvolupament. Em vaig dedicar totalment al treball cultural. Lenin el considerava extremadament important, creia que la cultura era el ciment que segellava tots els èxits, sense els quals no arribaríem pas a construir el socialisme. Volia que dediquéssim especials esforços en aquest sector de l’edificació del socialisme, però en aquell moment parlava menys d’aquests temes que de normal. Tenia davant seu problemes importants que determinaven el destí del poder soviètic: els de l’Assemblea constituent [5] i després els de la pau de Brest-Litovsk [6].
Font: Lénine pendant les premiers mois du pouvoir des Soviets. Recueil d’articles et de souvenirs. Éditions du Parti, Moscou 1933, pp. 52-55.
Notes
[1] Fins a l’agost de 1917, l’Institut Smolny va ser un col·legi per a noies nobles. Va ser requisat per acollir el soviet de Petrograd, el Comitè Executiu Central de tota Rússia dels Soviets de diputats Obrers i Soldats i les faccions dels partits representades dins d’ella. També va ser la seu del Comitè Militar Revolucionari que va liderar la insurrecció d’octubre, essent la primera seu del govern soviètic i la residència de Lenin fins a la seva instal·lació al Kremlin de Moscou el març de 1918.
[2] Lenin, Obres, París-Moscou, t. 27, pp. 250-251. [Nota d’Edicions del Progrés]
[3] Els “Dies de juliol” (del 3 al 5 de juliol) van marcar una etapa important en el desenvolupament de la Revolució Russa. Van ser provocats pel creixent descontentament de les masses davant el deteriorament de la situació social, pel fracàs de l’ofensiva organitzada per Kerenski al juny per complaure els aliats imperialistes de Rússia i per l’agitació que impera entre els soldats dels regiments de Petrograd es van enfrontar a la intenció del govern d’enviar-los al front. Aquest moviment d’ira va provocar manifestacions espontànies el 3 de juliol que es van transformar en protestes armades contra el poder. Tenint en compte que la situació encara no estava madura per a l’enderrocament del govern provisional, la direcció bolxevic no era favorable a aquestes manifestacions, però finalment va decidir participar en la del 4 de juliol per tal d’intentar limitar els danys.
[4] Cursos superiors dels arts i oficis. [Nota d’Edicions del Progrés]
[5] La convocatòria d’una Assemblea Constituent era una vella reivindicació del moviment democràtic rus d’oposició al tsarisme. Després de la Revolució de Febrer de 1917, el Govern Provisional va decidir fixar unes eleccions per al 25 de novembre. Per tant, van tenir lloc després de la victòria de la Revolució d’Octubre i sobre la base de llistes electorals que ja no reflectien els nous equilibris de poder al país. Com a resultat, els socialistes-revolucionaris de dretes i els menxevics, en minoria als soviets, van obtenir la majoria d’escons a l’Assemblea Constituent. Per decret del Comitè Executiu Central de tota Rússia dels Soviets de diputats Obrers i Camperols del 19 de gener de 1918, es va dissoldre l’Assemblea Constituent.
[6] Tractat de pau signat el 3 de març de 1918 en la ciutat de Brest-Litovsk (avui a Bielorússia) entre Rússia i les potències de la Quàdruple Aliança (Alemanya, Àustria-Hongria, Bulgària, Turquia), posant final a la participació russa a la Primera Guerra Mundial.