Mots d’introducció a aquesta petita antologia Lenin i Gramsci (1917-1926): 

No es pot comprendre la vida i l’obra d’Antonio Gramsci entre 1917 i 1937 sense conèixer l’obra de Lenin i seguint el fil dels esdeveniments per reconstruir la lectura que Gramsci en va fer. Podem dir que Gramsci va ser un dels majors i més interessants traductors de Lenin a occident (aquí uso el concepte de traductibilitat gramscià). Les referències a Lenin en l’obra escrita de Gramsci entre 1917 i 1926 són nombrosíssimes [1], aquesta petita antologia inclou solament alguns d’aquests textos.

Joan Tafalla

Una força que no hem de destruir [2]

[…] Mai es podrà evitar que les grans masses sintetitzin la revolució en alguns noms que semblen expressar totes les aspiracions i l’adolorit sentiment de les masses obreres oprimides. En un llogaret italià ha succeït aquest fet: tres dies després de la mort de Lenin, va morir un jornaler agrícola, comunista, que juntament amb els seus companys de feina havia estat obligat a inscriure’s en les corporacions sindicals feixistes.

Aquest jornaler va fer que l’enterressin vestit de vermell amb un “Visca Lenin!” escrit al pit; Lenin havia mort, però ell volia ser enterrat així. Els seus companys de feina el van acompanyar a la nit al cementiri i van cantar La Internacional sobre la seva fossa. L’enterrador va explicar els fets i els feixistes van dissoldre totes les seves organitzacions locals, que estaven formades en la majoria per camperols pobres, revolucionaris, terroritzats per l’aïllament i el garrot. Aquests noms, en una part considerable de les masses més pobres i endarrerides, es converteixen en un mite religiós. I és aquesta una força que no hem de destruir […].

Notes

[1] Es poden trobar en les antologies de textos gramscians en italià, inaccessibles al lector català mitjà. EN català es poden trobar a l’antologia Qui vol el fi, vol els mitjans. Jacobinisme i bolxevisme (1917-1926), edició de Joan Tafalla, traducció de Joan i Mercè Tafalla, Manresa, Tigre de Paper, 2019. En castellà: Antonio Gramsci, Allí donde la voluntat quiera y como la voluntad desee. Escritos sobre jacobinismo, bolchevismo, Lenin y la Revolución rusa, edición de Joan Tafalla, Vilassar de Dalt, El Viejo Topo, 2018.

[2] Carta a Julia Schucht, Viena, 10 de gener de 1924. La nota de José Sandoval: «No hi ha dubte que Gramsci concedeix aquí una funció positiva, en determinades situacions històriques (endarreriment de les masses, etc.), al denominat “culte a la personalitat”. No obstant això, per qui coneix la personalitat gramsciana, no hi ha dubte tampoc que anteposava a tal judici dues condicions prèvies: que el mite concernís les masses i que no vingués donat pel cap (com un auto-culte a la personalitat que degenera en tirania), i anés considerat com un moment transitori per encaminar les masses cap a un consciència racional dels propis deures i de les diverses etapes de la revolució». Considero que la mateixa nota de José Sandoval, pel fet que decidís incloure-la en la seva selecció d’escrits gramscians i per la pròpia data de publicació, constitueix un document d’època.