Text extret del llibre Lukács sobre Lenin (1924-1970), Barcelona/Buenso Aires/ México, Grijalbo, Colección 70, 1974. Text traduït del castellà per Rosa Bofill, Joan Lou i David Frigola.
La revolució proletària no era a Rússia cap encarnació “clàssica” de la transició històric-universal en el sentit de Marx. D’acord amb els supòsits teòrics de Marx, una revolució així s’havia de produir primer als països capitalistes més desenvolupats. A més de tot això Marx suposava que una revolució proletària seria essencialment un esdeveniment universal per a tot el món civilitzat. Si passem provisionalment per alt aquesta segona característica de la forma “clàssica” de la revolució, apareix com a primer problema del que ocupar-se la realització del socialisme en un país econòmicament endarrerit i, per tant, endarrerit també socialment. Lenin no ha posat mai en dubte que la revolució russa era una cosa extraordinària que no corresponia plenament als pressupostos del marxisme. Quan en el seu estudi sobre la “malaltia infantil del comunisme” tracta la significació internacional de la revolució russa, subratlla amb raó, enèrgicament, l’abast d’aquest esdeveniment. Però no s’oblida d’afegir de seguida: “Com és natural, seria un greu error exagerar aquesta veritat i ampliar-la a més que uns quants trets bàsics de la nostra revolució. També seria un error ignorar que després de la victòria de la revolució proletària en un país avançat, encara que només sigui en un, el més probable és que es produeixi un canvi ràpid, i poc després Rússia deixi de ser un país model per convertir-se de nou en un país endarrerit (en el sentit del socialisme i del sistema soviètic)”.
No és gaire difícil comprendre clarament en què pensava Lenin en parlar d’aquest ràpid canvi que probablement es produiria amb la victòria de la revolució proletària en un país capitalista avançat. La transformació d’una societat capitalista en una societat socialista es presenta abans que res com una qüestió econòmica. Com més desenvolupat estigui el capitalisme al país en què triomfi una revolució proletària, més directa, resolta, ràpida i adequadament podran realitzar-se en la seva economia les tasques específiques del socialisme. En canvi, en un país endarrerit des d’aquest punt de vista, calia posar inevitablement a l’ordre del dia una sèrie de qüestions que, des del punt de vista purament econòmic, haurien estat per la seva essència, en un esquema normal, meres tasques de desenvolupament del capitalisme. Es tracta de dos problemes que constitueixen en la realitat econòmica un complex únic: el grau de desenvolupament quantitatiu i qualitatiu de la gran indústria en els camps de la producció massiva, decisius en tot cas, i la distribució de la població entre les branques decisives de la producció, de manera que es puguin assegurar l’equilibri dinàmic necessari, la interacció i el desenvolupament superior, el funcionament normal de l’agricultura i de la indústria als diversos sectors de la vida econòmica. Però el 1917 ningú no posava en dubte que la producció capitalista de l’imperi rus estava encara molt lluny d’aquest estadi.
Si es reconeixen aquests fets, cal inferir d’ells que el derrocament violent del règim capitalista en els grans dies d’octubre va ser un “error”, com es van esforçar per provar-lo des del primer moment els teòrics socialdemòcrates? Creiem que no. Les grans decisions històriques, les decisions revolucionàries, no són mai arbitrades de mode “purament teòric” per uns científics a la seva habitació de treball. Són, per contra, respostes a alternatives que el poble posat en moviment imposa en la realitat, des de la vida quotidiana fins a les grans resolucions dels partits i dels seus dirigents. La concreta condició empírica de les situacions en les quals calia prendre les decisions corresponents havia estat abans de res plantejada per la primera guerra mundial imperialista. Encara que totes les resolucions de la segona internacional apuntaven a una resistència contra la guerra i a la conquesta del socialisme en la crisi bèl·lica, els partits socialistes es van sotmetre en els seus actes, amb poques excepcions, a la guerra imperialista. Tampoc la revolució de febrer, la caiguda del tsarisme, va alterar en res aquesta línia; al contrari: la continuació de la guerra es va convertir en una tasca central dels partits nouvinguts al poder, els menxevics i els social revolucionaris. Per això la lluita dels bolxevics pel poder estatal va coincidir naturalment amb l’imperiós desig de milions d’éssers humans que s’acabés immediatament la guerra. Aquesta qüestió real, exasperadament actual, que movia a la majoria de la població, es va convertir així en un moment o aspecte decisiu de les concretes alternatives d’octubre en les circumstàncies d’aquell moment, l’immediat acabament de la guerra no es podia produir sinó enderrocant el règim democràtic-burgès. (La sencera història de la democràcia de Weimar, fins a l’arribada de Hitler al poder, mostra quines conseqüències socials hauria tingut l’ajornament d’aquella decisió fins a la derrota militar definitiva.)
Però la base de la decisió de l’alternativa d’octubre en el terreny de la política interior no és un simple Si o un simple No al derrocament del poder burgès. En aquell moment va arribar també a la seva exacerbació extrema el problema central del desenvolupament social de Rússia en el segle XIX, la liquidació de les restes, encara consistents, del feudalisme, la constitució d’una pagesia explotada ja d’un mode no purament feudal, sinó també capitalista: malgrat l’acarnissada resistència del règim “democràtic”, augmentaven ininterrompudament les insurreccionis pageses, les distribucions espontànies de la terra. També, doncs, en aquest terreny es plantejava la qüestió de la mateixa manera: era fàcticament impossible aconseguir una solució real del problema pagès, entrat en la seva fase aguda, sense enderrocar el règim democràtic-burgès. Hi havia dos problemes vitals de la societat russa que havien madurat fins a l’explosió i que, encara que des d’un punt de vista abstractament teòric no eren de caràcter directament socialista, no obstant això, donades les concretes circumstàncies del moment, no podien obtenir solució satisfactòria per a la gran majoria de les masses treballadores més que a través d’un derrocament revolucionari de la burgesia. L’octubre de 1917 presentava, doncs, una situació revolucionària en el més ampli sentit de l’expressió: les classes dominants no podien ja continuar dominant al mode antic, i les masses oprimides, les masses explotades, no volien continuar vivint en la vella situació. (La qual cosa és la descripció de la situació revolucionària per Lenin.) La decisió de 1917 no es pot si més no posar en discussió sense adduir aquest rerefons social.
No hi ha cap dubte, a la llum d’aquestes dades, que estava políticament justificada la decisió de procedir a una solució no clàssica de la transició al socialisme. Però ni la més fundada justificació dels motius podia eliminar de la faç de la terra les conseqüències econòmiques. És veritat que aquestes no van mostrar ser qüestions centrals del desenvolupament ulterior sinó al cap d’alguns anys. D’antuvi la jove República dels Consells va haver de lliurar una lluita per la seva existència contra l’imperialisme alemany, i després contra diversos exèrcits intervencionistes. En aquesta lluita es va manifestar una força, una resolució de les masses, una capacitat de donar de si direcció polític-militar excel·lent, que van augmentar i van aprofundir en amplis ambients de tot el món l’atracció del jove Estat socialista. Una vegada acabada amb èxit la guerra civil la problemàtica econòmica d’aquella forma no clàssica que havia tingut el seu origen es va situar manifestament en el centre de la vida soviètica.
En enfrontar-se amb aquests problemes, Lenin no va deixar de subratllar que es tractava d’una cosa essencialment nova: “Ni tan sols a Marx se li va ocórrer la idea d’escriure una sola paraula sobre això”, deia en 1922. A primera vista el problema sembla ser purament econòmic, i Lenin remet repetidament a les conseqüències econòmiques pràctiques d’aquest. Però al mateix temps veu el centre decisiu de la problemàtica en el fet que la situació causada per la guerra civil ha esquerdat i fins destruït l’aliança entre el proletariat i els milions i milions de pagesos: “La tasca fonamental a la qual s’ha de subordinar tota la resta, la tasca decisiva de la Nova Política Econòmica [NEP] és l’establiment de l’aliança que, hem començat a construir (molt malament, molt maldestrament, però de totes maneres començada, sobre la base d’una economia socialista completament nova, d’una nova contribució i d’una nova distribució) entre l’economia socialista del proletariat i l’economia pagesa, que és l’economia de milions i milions de pagesos”. Ja aquesta formulació d’objectius mostra que Lenin, malgrat no haver parlat mai del tema des d’un punt de vista teòric general, hi havia captada en l’essencial, amb pràctica intuïció, el caràcter específic del socialisme com a formació. Mentre que en anteriors formacions el canvi de l’estructura econòmica solia produir-se (sociològicament considerat) amb necessitat espontània (el que no exclou de cap manera, com és natural, el que les accions econòmiques dels individus es presentessin com a pràctica conscientment dirigida, encara que sovint amb falsa consciència), la primera gran acció cap a la transició socialista, la socialització dels mitjans de producció, la seva concentració a les mans de la classe obrera, va tenir com a conseqüència inevitable la necessitat d’una presa de consciència social dels actes socials referits a la totalitat de l’economia. Per aquesta via, precisament, els actes socials havien de deixar de ser dominadors del desenvolupament social dels homes per a convertir-se en servidors seus. L’estructura social de cada cas i la seva transformació han de correspondre amb consciència social, per obra de l’economia així dirigida, a les funcions del socialisme com a etapa preparatòria del comunisme, i han de preparar a aquest en l’ésser i en la consciència. Lenin veu, doncs, amb tota claredat que el problema, per ell encertadament reconegut, de la pertorbació de la correlació entre la ciutat i el camp afecta, en realitat a tot el marc: amb la destrucció de la propietat privada capitalista dels mitjans de producció ha de començar un període nou de l’activitat social dels homes. Des d’un punt de vista econòmic objectiu, el mer creixement espontani de la vida econòmica dels homes ha de ser ara conscientment dirigit i regulat per ells, amb el que adquireix una actualitat ja la inqüestionable tercera tesi de Marx sobre Feuerbach, que “l’educador mateix ha de ser educat”.
L’òrgan d’aquesta autoeducació de l’home –que, vista en la perspectiva històric-universal, és autoeducació per al real ser-home en el sentit de Marx- és la democràcia socialista. Amb això l’evolució econòmic-social del gènere humà ha plantejat una qüestió que només Lenin fins ara –entre tots els successors dels clàssics- ha pres com a problema central de la transició i ha intentat posar com a fonament dels seus objectius concrets. L’afirmació que l’educador mateix, la capa social dirigent de la revolució socialista, ha de ser educada es dirigeix, d’una banda, contra l’utopisme que creu que el desenvolupament de la humanitat es pot situar en un estadi perfecte, abolidor de tota problemàtica, per mitjà d’una certa útil comprensió suposadament superior; i, d’altra banda, s’orienta contra la concepció mecànica del materialisme històric que pretén entendre qualsevol solució com a simple producte espontani i necessari del desenvolupament de la producció. El món de l’economia (“el regne de la necessitat”) és per a Marx, d’un mode mai abolible, la base de l’autoproducció del gènere humà a la qual ha anomenat “regne de la llibertat”. En determinar el contingut essencial d’aquest regne de la llibertat com a “humà desplegament d’energia que s’és fi en si mateix” Marx ha dit al mateix temps amb claredat que una tal pràctica ha de distingir-se qualitativament de l’economia (fins i tot en el més ampli sentit d’aquesta noció), per la qual cosa no pot néixer com a simple producte espontani-necessari d’ella, malgrat que -viva contradicció innovadora en la vida històric-social- aquesta pràctica vital “no pot florir més que sobre la base d’aquell regne de la necessitat”.
El caràcter no clàssic de la revolució de 1917 es basa, doncs, abans de res, que el socialisme ha de ser realitzat en una etapa de l’evolució en la qual l’altura econòmica fàcticament present de la producció i la distribució es troba encara molt lluny de poder servir com a base ni tan sols per a una preparació concreta del “regne de la llibertat”. S’ha, doncs, que inserir un període intermedi en el qual es compensi l’endarreriment econòmic, un període intermedi en el qual el ràpid i profund desplegament de l’economia ha d’ocupar el lloc central en la direcció, ja conscient, de la vida social. És evident que Lenin està contemplant aquesta situació quan, com hem mostrat, diu que si el socialisme triomfés en un país econòmicament avançat, aquest prendria a Rússia la funció rectora i orientadora en la construcció del socialisme.
El gran problema central d’aquesta construcció no “clàssica” del socialisme, no formulat fins ara teòricament per ningú -ni tan sols per Lenin-, el gran problema central d’una tal preparació del comunisme, consisteix, doncs, en el següent: quina naturalesa ha de tenir en aquesta fase de transició la relació entre la pràctica purament econòmica -amb el simple objectiu de recuperar l’endarreriment- i les accions, les institucions, etc., que tendeixen directament a un contingut socialista, a promoure la democràcia proletària? És clar -i Lenin no ho ha perdut mai de vista- que l’anterior teoria, en les obres mateixes de Marx i Engels, no ha donat ni podia donar cap resposta teòrica a aquesta qüestió de proporcions. El que la teoria havia establert té un pes decisiu des del punt de vista ontològic-social: que l’objectiu buscat, el “regne de la llibertat”, encara que sens dubte és qualitativament diferent de l’econòmic “regne de la necessitat”, no es pot aixecar sinó sobre el fonament d’aquest. Amb aquesta afirmació s’enuncia al mateix temps la dependència social en la relació entre la superestructura i la base, i la diferència qualitativa de les determinacions considerades. Perquè el “regne de la llibertat” és ja molt més que el que en les societats de classe compleix la funció de superestructura. El salt ontològic es prepara ja en el fet que en el socialisme les posicions teleològiques que fonamenten la pràctica econòmica han de tenir sempre i cada vegada més resoltament un caràcter social unitari i directe.
Socialisme i (encara més) comunisme són, doncs, formacions en les quals el tot de la societat i del seu desenvolupament es troba cada vegada més intensament sotmès a un actiu posar unitari i teleològic, i perd cada vegada més l’estructura capitalista per la qual la creixent concentració social de tals posicions teleològiques espontànies pot produir, en última instància, una causalitat normalment funcional del tot. No hi ha cap dubte que també en aquest terreny hi ha transicions i formacions intermèdies: ja Engels les va registrar a propòsit de les societats anònimes, i Lenin ha ampliat aquesta observació al cas dels monopolis. Però tals fenòmens de transició o intermedis no han d’enfosquir, malgrat el correcta que sigui la seva adducció, el salt entre totes dues formacions: la novetat essencial per al desenvolupament de la humanitat consisteix en el fet que el moviment de l’economia es pot regular ara d’un mode unitàriament teleològic, és a dir, en què la teleologia creix des de la seva anterior condició de mer moment d’un desenvolupament social causalment posat fins a convertir-se en categoria central determinant del procés, encara que sense poder abolir, com és obvi, el caràcter causal-legaliforme del procés mateix. Per això té bona fonamentació ontològic-social, fins i tot en aquest context, la qualificació de “regne de la necessitat” que Marx aplica també a aquesta regulació del procés econòmic-social. Perquè l’economia continua sent el procés material de reproducció de la societat i de l’home en ella, procés en el qual l’individu no deixa de ser, en última instància, objecte, i en el qual la funció de la seva intel·ligència, de la seva intel·lecció del procés, no pot sinó limitar-se a la captació materialment recta de les possibilitats objectives òptimes. No hi ha en aquest nivell espai per a activitats que puguin servir com a fins en si de l’espècie humana. Però, per descomptat, tot això no afebleix en res el caràcter del salt consumat amb la socialització dels mitjans de producció: en primer lloc, amb el canvi socialitzador s’elimina el fenomen social que individus, o grups aconsegueixin posar les funcions socials de l’economia al servei dels seus interessos privats; en segon lloc, i en íntima relació amb el primerament dit, es produeix la possibilitat objectiva de posar conscientment el desenvolupament econòmic al servei dels superiors interessos de l’espècie, la qual cosa no pot ser més que un subproducte no intencionat en el cas de la propietat privada dels mitjans de producció.
Els plantejaments de Lenin intenten sempre subordinar a mesures promotores de la socialitat general socialista fins i tot els esforços per superar d’un mode purament econòmic l’endarreriment de Rússia, que mostrava ja, per les conseqüències de la guerra mundial i de la guerra civil, dimensions catastròfiques: això mostra la profunda intel·lecció d’aquest context per Lenin, la seva passió de posar el coneixement, i fins al mer indici de l’estructura de la situació, al servei del futur “regne de la llibertat”. Partim de la seva concepció en dir que Lenin ha vist el perill central de la crisi de transició en la possibilitat que s’esquerdés i, fins i tot, merament, que es relaxés la relació entre el proletariat i la pagesia. En el seu pensament, el socialisme era una comunitat social i socialment conscient (feta conscient) de tots els treballadors, per a elevar la seva existència material i espiritual mitjançant el treball propi i l’experiència pròpia, fins a donar-li la plenitud de sentit social d’una col·laboració racional.
Qüestió de segon ordre és avui la de si els plans que Lenin va formular eren llavors pràcticament realitzables i, de ser-ho, en quina mesura. No s’oblidi mai que en el curs de la concreció de la NEP es va manifestar molt aviat la crisi mortal de la seva malaltia, la incapacitat creixent de fer un treball organitzatiu, regular i permanent. La major part dels elements de la seva activitat d’aquest període que ens són coneguts té el caràcter de meres propostes experimentals. I Lenin no es feia il·lusions sobre aquest caràcter de les seves formulacions. En tot cas, a cada moment era menys capaç de seguir d’un mode real i concretament pràctic la seva realització, així com d’analitzar, controlar i corregir autocríticament el plantejament a partir dels problemes resultants de la pràctica. Lenin mateix ha considerat explícitament tots aquests actes com a intents de comprendre segons les seves tendències més internes una realitat social naixent i d’aprofitar el coneixement així aconseguit per a preparar l’existència socialista dels treballadors. El caràcter experimental de totes les mesures per ell planejades s’expressa ja en la circumstància que l’economia planificada central, que més tard seria l’element bàsic del sistema, té encara un lloc de poquíssima importància en les seves concepcions de l’època. Però una certa metodologia, la significació teòrica de la qual segueix avui dia sense invalidar, mostra com volia realitzar Lenin l’aspiració concreta: es tracta de la consciència d’un experimentar intel·lectual en el marc de circumstàncies el caràcter teòric-legaliforme de les quals no està encara, ni des de lluny, en clar. Per això creiem que la frase de Napoleó I tantes vegades citada per Lenin —”on s’engage et puis l’on voit”— podria continuar sent avui un sa contrapès metodològic contra moltes fantasies planificadores que, per la seva abstracta apodicticitat (molt sovint basada en extrapolacions amb poc fonament), s’allunyen en ser manipulades quilòmetres i quilòmetres de la previsió eficaç de les tendències reals.
Lenin ha previst en certa manera aquest perill. No és casual que durant tot el període agut de la seva malaltia la seva preocupació principal fos la creixent burocratització de la vida soviètica en l’Estat i en el partit. Si s’estudien atentament els escrits de Lenin del període preparatori de la revolució es percebrà fàcilment que per a ell l’activitat autònoma dels treballadors, des de l’esfera de la vida quotidiana fins a la de la gran política, constituïa un tret capital de la seva maduració per a un canvi socialista. Però Lenin va haver de contemplar -i fins va haver de contribuir a això- el que en la guerra civil les tasques de necessària urgència, abans de res les militars (però també les civils, a causa de la supremacia pràctica del moment militar sobre elles), prenguessin formes cada vegada més burocratitzades. Una de les seves preocupacions principals després del victoriós final de la guerra civil va ser precisament el desmuntar aquelles formes durant la restauració de la vida normal de la societat. Aquesta tendència es va manifestar del mode més clar en la discussió de la qüestió sindical. Mentre que Trotski propagava un pla de estatalització del sindicats (per dir-ho així), a fi de poder aprofitar les seves capacitats organitzatives per a augmentar la producció -cosa que semblava tant més obligada quant que en un Estat obrer la protecció particular dels treballadors enfront del seu propi Estat tenia l’aparença d’una superfluïtat-, Lenin va subratllar que aquell Estat era en realitat “un Estat obrer amb excrescències burocràtiques”. Per la qual cosa resumia el seu punt de vista del mode següent: “El nostre present Estat és de tal estructura que el proletariat organitzat íntegrament ha de protegir-se, i que hem d’utilitzar les organitzacions obreres per a protegir els obrers contra el seu Estat, i per a protegir el nostre Estat per mitjà dels treballadors”. Tot el que conegui els escrits i les cartes de Lenin dels seus últims anys, sabrà el tenaç i acarnissadament que ha lliurat aquesta batalla en tots els terrenys de la vida, estatal i social, així com que es va proposar expulsar del partit a col·laboradors als quals, d’altra banda, estimava (com Orzonikidze) perquè, apel·lant a conductes pròpies de la guerra civil, lesionaven els principis de la democràcia proletària.
Però ja molt abans havia pres Lenin una posició teòrica encertada i resolta sobre aquestes qüestions. En el seu desenvolupament principal sobre la qüestió de la democratització socialista, en Estat i Revolució, Lenin toca el tema de la “extinció de l’Estat”. Aquesta extinció no es pot produir sinó perquè “els homes alliberats de l’esclavitud capitalista, de les innombrables crueltats, brutalitats, vileses i contradiccions de l’explotació capitalista, s’acostumaran gradualment a observar sense violència, sense constricció, sense submissió, sense el particular aparell coactiu anomenat Estat, les regles més elementals de la convivència social, conegudes des d’antic i repetides en tots els preceptes”. També en aquest punt, com sempre, Lenin es concentra sobre la qüestió que concretament li sol·licita. El que comporta el que ni tan sols al·ludeixi al problema marxià —molt més ampli d’horitzó— del “regne de la llibertat”, sinó que es limita exclusivament a la qüestió de l’extinció de l’Estat. Però, si es considera el text d’un mode metodològic general, s’aprecia que la presa de posició de Lenin s’orienta al complex total. És abans de res important el que tingui en compte també aquí la sencera vida quotidiana dels homes. Lenin està molt lluny de voler imposar a la democràcia del socialisme el que es podria dir l’empremta del “citoyen”. Immediatament abans del pas citat, Lenin s’expressa negativament sobre aquest tema (encara que per referència a altres aspectes de la problemàtica), negant que la democràcia del socialisme “sigui simplement una ampliació de la democràcia” burgesa. És precisament el contrari. Abans de res, perquè no ha de ser una superestructura idealista del materialisme espontani de la societat burgesa, sinó un factor material del moviment del món social; no, per descomptat, sobre la base de les seves múltiples limitacions naturals -com va ocórrer en la polis antiga- sinó fundada en el ser social-material que aquí ha de consumar-se. Per això la seva tasca consisteix a penetrar d’un mode real la sencera vida material de tots els homes, a expressar la seva socialitat com a producte de l’activitat pròpia de tots els homes, des de la vida quotidiana fins a les qüestions decisives de la societat. En les èpoques revolucionàries agudes aquest moviment actua de baix a dalt i de dalt a baix amb explosiva espontaneïtat. Recordi’s que les grans qüestions decisives de la vida dels soviets russos, en la política internacional igual que en la interior, van posar en moviment l’opinió pública del món sencer, no sols de Rússia. La situació no és la mateixa en els períodes “més consolidats”, en els quals és inevitable, per exemple, que se sostreguin en gran part a l’opinió pública nacional els secrets militars.
La qüestió que ara posem en el centre de les nostres consideracions és: com aconsegueix realitzar-se la democràcia socialista en la vida quotidiana dels homes? Lenin addueix l’habituació com a motor principal de l’extinció de l’Estat, ja que ella permet als homes desenvolupar la seva convivència sense necessitat de violència, constricció i opressió. Però l’habituació no és en si mateixa més que una categoria “sociològica” summament general que ha d’exercir una funció important en tota societat; considerada de mode tan general, és completament neutra respecte d’allò a què calgui habituar-se i del mode, per tant, com l’habituació hagi d’actuar després en la pràctica quotidiana dels homes. És per això que el que Lenin diu aquí depassa, de molt, tal generalitat sociològica abstracta. Lenin al·ludeix a un procés teleològic-social en el que totes les accions, institucions, etc. de l’Estat i de la societat apunten a habituar als homes als modes de comportament per ell indicats. Determinats elements d’aquest procés existeixen, naturalment, a tota la societat. Però tota l’estructura del dret, per exemple, és amb necessitat objectiva en la societat de classes de tal naturalesa que els homes s’habituen espontàniament als modes de comportament que, seguint a Marx, podem descriure com a conformes a regles i manaments destinats primordialment a limitar l’acció dels altres, no la pròpia: aquesta queda sotmesa a l’egoisme econòmic de l’individu. L’habituació a l’acció jurídica reforça, doncs, necessàriament l’egoisme de la mida quotidiana, la consideració del semblant com a mera limitació de l’existència i la pràctica pròpies. També sabem que, en opinió de Marx, el dret burgès segueix vigent en el període del socialisme, no, certament, sense determinades modificacions. Per tant, per a que l’habituació a la societat així configurada i funcionant desperti en els homes —tendencialment: en tots els homes— les habituacions al·ludides, ha d’intervenir en la realitat social alguna cosa no produïda simplement espontani-econòmic. Ha de ser revolucionat des dels fonaments, a la vida quotidiana, no només en allò ideològic sino també, i, abans de tot, el ser i el fer material. Ja el Manifest Comunista contraposà societat burgesa i comunisme en el sentit que en la primera predomina el passat sobre el present, i en el segon el present sobre el passat. Però això significa que en la societat burgesa la fonamentació última de la pràctica humana no deixa per a les decisions d’aquesta —en l’essencial— més que un àmbit delimitat amb necessitat objectiva dins de l’automoviment de la base material, mentre que en el segon ha de cobrar possibilitat real com a fonaments vitals certs objectius, abans de tot els capaços de transformar qualitativament aquests fonaments.
Així doncs, la dialèctica interna de la doctrina leniniana de l’habituació, té des del primer moment una de les seves intencions essencials en l’intent de contribuir a realitzar aquest domini del present sobre el passat. És per això que, fins i tot en l’època del comunisme de guerra, Lenin ha seguit i ha donat suport amb atenció crítica i positiva a tot moviment social que apuntés en aquella direcció. La seva apasionada lluita contra les tendències burocràtiques no es basa tan sols en el fet que va aconseguir penetrar molt críticament i amb gran anticipació a la impotència última de la manipulació burocràtica, sino també —i potser abans de tot, si s’atén a l’aspecte subjectiu— en la comprensió de que qualsevol burocratització conté necessàriament la tendència a consolidar el domini del passat sobre el present, per mitjà de la rutina produïda per la pràctica burocràtica. Per això Lenin ha vist en el moviment dels anomenats “dissabtes comunistes” aquestes intencions d’ultrapassar el domini del passat mitjançant l’actuació autònoma de l’acció social, capaç de conduir cap a la democràcia socialista, de preparar el “regne de la llibertat” a través d’un procés necessàriament llarg i abundós en contradiccions i recaigudes. Aquestes tendències tenen sempre, sens dubte, com a fonament imprescindible l’economia de cada cas; aquesta és el seu punt de partida necessari i sa corresponent determinació material; però les tendències mateixes no son productes mecànics de la situació econòmica procedent del passat i basada en ell, sino conats de realització provisional del domini del present sobre el passat. Per això Lenin s’expressa de la següent manera sobre l’essència social dels dissabtes comunistes: “Però el nostre ordre social no te encara res de comunista en si mateix. Allò «comunista» comença tan sols en el moment en que apareixen els subbotniks, és a dir, quan comença a haver-hi a gran escala un treball gratuït, no normat per cap autoritat, per cap Estat, i realitzat pels individus per al bé i la utilitat de la comunitat”.
No és casual que precisament aquestes posicions de Lenin desencadenessin una afirmació entusiasta i universal per la transformació socialista. Tot el món tenia a la vista la situació desesperada de l’economia del jove Estat soviètic. Lenin va reaccionar a aquella situació desesperada amb un realisme sense compromisos per descobrir i revelar les insuficiències i els retrasos, etc., però sense deixar de mostrar mai una profunda comprensió de les més petites mocions socials orientades cap a la realització o l’experimentació de futures tendències socialistes, i considerant sempre com a qüestió pràcticament central de la construcció del socialisme la imprescindible democratització socialista. Aquesta va ser precisament la base humana de les entusiastes adhesions aconseguides. Val la pena observar, en qualsevol cas, que aquesta tendència de Lenin, tot i que no sempre se n’entenguès el nou nervi democràtic, va tenir també profunda influència fora de Rússia, per causa de la seva orientació a la realització dels homes com a tals. Se’m permeti remetre’m a l’article que vaig escriure llavors sobre “La missió moral del Partit Comunista” [1], que estudia justament aquestes opinions de Lenin sobre els dissabtes comunistes, tot i ser encara un dels meus textos que interpreten el marxisme amb certs lligams idealistes.
Atès que Lenin va subratllar sempre, davant de les vulgaritzades teories de la socialdemocràcia, que amb l’extinció de l’Estat s’extingeix també la democràcia, que el comunisme realitzat és una formació en la qual la qüestió de la democratització no pot ser ja actual, sa presa de posició sobre el període de transició, una concepció profundament democràtica, però de democràcia socialista, ha estat oblidada amb molta freqüència. És cert que l’interès que té la ideologia burgesa en reconduïr a Lenin les deformacions estalinianes de la democràcia en el socialisme exerceix en aquest terreny una funció gens menyspreable. La política conservadora que manté els principis d’Stalin per via burocràtica i la de la “guerra freda” ideològica tenen en comú la tendència a reconduïr tot el possible a Lenin la teoria i la pràctica de Stalin. Només la crítica marxista de l’activitat d’Stalin pot posar de manifest la discontinuïtat pràctica i teòrica que existeix realment entre Lenin i Stalin. Aquesta crítica demostraria també històricament que Stalin no ha representat de cap manera, en les grans qüestions estratègiques, una línia més leniniana que la dels seus opositors. Així, per exemple, en tornar a Rússia, Lenin va haver de criticar per igual Kamenev i Stalin, per la seva mateixa interpretació incorrecta del caràcter de la revolució; i en el problema dels sindicats, Stalin representa la línia de Trotski, no la de Lenin.
Però en arribar al problema de la continuïtat es instructiu comprovar a on i en quins contextos actua en el pensament de Lenin una valoració positiva de la continuïtat. A més d’un lector li haurà sorprès, sens dubte, la cita en la qual Lenin considera les regulacions de la convivència i la col·laboració humana com alguna cosa de cap manera nova, radicalment nova, com a tendències vitals sorgides per primera vegada en el curs del procés revolucionari, sino com a forces elementals, actives des de fa mil·lennis, tot i que no puguin aconseguir la seva autèntica universalitat social sinó en el socialisme. En aquest punt es manifesta la metodologia de Lenin, que tan profundament l’emparenta amb Marx i tan radicalment el separa de Stalin i els seus successors: és el principi de la vinculació orgànica del reconeixement de la continuïtat de determinades tendències processals històriques amb el seu canvi funcional necessàriament radical en les transicions i transformacions revolucionàries. L’autèntica refutació metodològica de qualsevol utopisme descansa justament en aquesta concepció de la continuïtat històrica-universal: l’utopisme llença al món quelcom radicalment nou que correspon a les lleis de la “raó”; el marxisme, per contra, fa mutar el procés històric-social mateix, arribat a determinats punts d’inflexió, en novetat; i el que llavors ha d’aparèixer al mon no és, en el sentit més profundament humà, quelcom que mai hagués existit, sino que, “merament”, determinades actituds, determinats modes de pensament, etc., que fins a llavors no s’havien pogut realitzar sinó ineficaçment, com a “excepcions”, assoleixen una universalitat pan-social. També aquí es produeix un salt, es realitza una transformació revolucionària; però aquesta puja “merament” per generalització social, a una alçada fins llavors insospitada, moments de l’ésser social de l’home que ja eren presents i fins i tot actius a la seva manera. Lenin descriu aquest procés en les seves reflexions sobre l’habituació. Però no es tracta només d’una descripció, sino de la seva metodologia marxista general. Sobre això n’ha dit explícitament ell mateix: “El marxisme ha aconseguit la seva importància històric-universal de ideología del proletariat revolucionari pel fet de que no ha rebutjat de cap manera les més valuoses conquestes de l’era burgesa, sino que, ans al contrari, s’ha assimilat i elaborat tot allò valuós produït pel desenvolupament més que bimil·lenari del pensament humà i de la cultura humana”.
Potser no era superflu al·ludir almenys a aquest aspecte del marxisme de Lenin, doncs a partir d’ell s’aprecien dos aspectes de la seva contraposició a importants tendències falses. D’una banda, contra els qui pensen que no hi ha històricament res més que l’alternativa entre allò vell i allò nou, entre l’estancament i l’aparició d’una novetat radical i sense transicions. (Les observacions de Lenin s’orienten directament contra tendències d’aquest tipus, com ho va ser en la seva època la “Proletkult”. I no serà inútil dir explícitament que en la teoria zdanovista del marxisme aquest apareix com una novetat radical, el que vol dir que el marxisme de Zdanov no estava molt lluny de les concepcions futuristes en art.) D’altra banda —i al mateix temps— Stalin i els seus successors teòrics —els que avui es fan tan sovint la il·lusió d’haver acabant definitivament amb aquell “culte de la personalitat”—incorren generalment en una fetitxització de la continuïtat. Se sol creure (o afirmar, com a mínim) que les indiscutibles conquestes del període passat que es consideri impedeixen per principi una ruptura radical amb els seus mètodes. Però aquest punt de vista és tan ahistòric i tan poc marxista com el abans esmentat.
Lenin no ha deixat enlloc una recepta infal·lible per a resoldre sistemàticament els problemes de la transició, de la mateixa manera que tampoc li fou possible assimilar simplement alguna recepta que haguessin deixat Marx i Engels. És, per tant, ociós fantasiejar sobre com hauria pogut dominar concretament la problemàtica de la transició si hagués viscut durant un temps més amb capacitat de treball, o fins a quin punt hauria comptat amb la possibilitat objectiva de descobrir i realitzar solucions exemplars per a la problemàtica dominant de l’essència no “clàssica” de la revolució russa. Creiem, malgrat tot, que el nostre intent d’il·luminar els principals fonaments materials i de mètode de la seva pràctica en aquella època serà d’alguna utilitat. No ens proposàvem donar una història de tot aquell període. (Història que, per descomptat, seria molt benvinguda.) Però l’urgentment necessari és avui un clar coneixement de la ruptura radical que els seguidors de Lenin han consumat respecte dels fonaments teòrics d’aquest; en aquesta ruptura s’hi havia de produir inevitablement una altra bastant general amb el marxisme, tot i que la gran majoria dels qui van dirigir l’acció en aquest període va estar profundament convençuda de que aplicaven l’autèntic mètode marxista-leninista a la realitat present. Del que se segueix amb naturalitat, i d’una manera objectivament no menys falsa, la il·lusió d’haver tirat endavant les més profundes intencions de Lenin.
Notes
[1] Recollit en el Vol. 2 de l’edició castellana de les Obres completes.