Mots d’introducció a aquesta petita antologia Lenin i Gramsci (1917-1926):
No es pot comprendre la vida i l’obra d’Antonio Gramsci entre 1917 i 1937 sense conèixer l’obra de Lenin i seguint el fil dels esdeveniments per reconstruir la lectura que Gramsci en va fer. Podem dir que Gramsci va ser un dels majors i més interessants traductors de Lenin a occident (aquí uso el concepte de traductibilitat gramscià). Les referències a Lenin en l’obra escrita de Gramsci entre 1917 i 1926 són nombrosíssimes [1], aquesta petita antologia inclou solament alguns d’aquests textos.
Joan Tafalla
Carta del Bureau Polític del Partit Comunista d’Itàlia al Comitè Central del Partit Comunista Soviètic [2]
Roma, 14 d’octubre 1926
Benvolguts camarades,
Els comunistes italians i tots els treballadors conscients del nostre país han seguit sempre amb la major atenció les vostres discussions. Poc abans de cada congrés i de cada conferència del PCR, nosaltres estàvem segurs que, malgrat l’aspror de les polèmiques, la unitat del partit rus no estava en perill i, per contra, estàvem segurs que, havent aconseguit més homogeneïtat ideològica i organitzativa a través de tals discussions, el partit estaria més ben preparat i proveït per superar les múltiples dificultats que estan lligades a l’exercici del poder en un estat obrer. Avui, poc abans de la vostra XV conferència,[3] no tenim la mateixa seguretat del passat, ens sentim irresistiblement angoixats; ens sembla que l’actitud actual del bloc d’oposició i l’agudesa de les polèmiques en el PC de l’URSS exigeixen la intervenció dels partits germans. I és aquest convenciment necessari el que ens ha mogut a enviar-vos aquesta carta. Pot passar que l’aïllament en què el nostre partit està obligat a viure ens hagi induït a exagerar els perills que es refereixen a la situació interna del Partit Comunista de l’URSS; en qualsevol cas, no són exagerats els nostres judicis sobre les repercussions internacionals d’aquesta situació i nosaltres volem complir el nostre deure com a internacionalistes. La situació actual del nostre partit germà de l’URSS ens sembla diferent i molt més greu que en les precedents discussions perquè avui veiem verificar-se i aprofundir-se una escissió en el grup central leninista que ha estat sempre el nucli dirigent del partit i de la Internacional. Una escissió d’aquest tipus, independentment dels resultats numèrics de les votacions del congrés, pot tenir les més greus repercussions no solament si la minoria d’oposició no accepta amb la màxima lleialtat els principis fonamentals de la disciplina revolucionària del partit, sinó també si, en la conducció de la seva polèmica i de la seva lluita, depassa certs límits que són superiors a totes les democràcies formals.
Una de les més precioses ensenyances de Lenin va ser que hem d’estudiar atentament els judicis dels nostres enemics de classe. Doncs bé, benvolguts camarades, és cert que els diaris i els homes d’estat més forts de la burgesia internacional apunten sobre aquest caràcter orgànic del conflicte existent en el nucli fonamental del Partit Comunista de l’URSS,[4] apunten sobre l’escissió del nostre partit germà i estan convençuts que ha de portar a la disgregació i a la lenta agonia de la dictadura del proletariat, i que haurà de determinar la catàstrofe de la revolució que no aconseguiren les invasions ni les insurreccions de les guàrdies blanques. La mateixa freda circumspecció amb què avui la premsa burgesa intenta analitzar els esdeveniments russos, el fet que intenta evitar, mentre pugui, la demagògia violenta que li era pròpia en el passat, són símptomes que han de fer reflexionar els camarades russos i fer-los més conscients de la seva responsabilitat. A més, per una altra raó encara, la burgesia internacional apunta sobre la possible escissió o sobre un agreujament de la crisi interna del Partit Comunista de l’URSS. L’Estat obrer existeix ja a Rússia des de fa nou anys. És veritat que solament una petita minoria, no només de les classes treballadores, sinó dels mateixos partits comunistes dels altres països, té la capacitat de reconstruir en un conjunt tot el desenvolupament de la revolució i de trobar fins i tot en els detalls de què es compon la vida quotidiana de l’Estat dels soviets la continuïtat del fil vermell que porta fins a la perspectiva general de la construcció del socialisme. I això no només als països on la llibertat de reunió no existeix ja i la llibertat de premsa està completament suprimida o sotmesa a limitacions inaudites, com a Itàlia (on els tribunals han segrestat i prohibit la impressió dels llibres de Trotski, Lenin, Stalin, Zinóviev i últimament també el Manifest dels comunistes), sinó i darrerament també als països on encara els nostres partits tenen la possibilitat de subministrar als seus membres i a les masses en general una documentació suficient. En aquests països les grans masses no poden comprendre les discussions que es produeixen en el PC de l’URSS, especialment si són tan violentes com l’actual i afecten no un aspecte de detall sinó tot el conjunt de la línia política del partit. No solament les masses treballadores en si, sinó també les masses dels nostres partits veuen i volen veure en la República dels soviets i en el partit que hi governa una sola unitat de combat que treballa en la perspectiva general del socialisme. Solament mentre les masses occidentals europees veuen Rússia i el Partit Rus des d’aquest punt de vista, elles accepten de bon grat i com un fet històricament necessari que el PC de l’URSS sigui el partit dirigent de la Internacional, només per això la República dels soviets i el PC de l’URSS són avui un formidable element d’organització i d’impuls revolucionari.
Per la mateixa raó, els partits burgesos i socialdemòcrates exploten les polèmiques internes i els conflictes existents en el PC de l’URSS; ells volen lluitar contra aquesta influència de la Revolució Russa, contra la unitat revolucionària que s’està constituint a tot el món entorn del PC de l’URSS. Benvolguts camarades, és extremament significatiu que en un país com Itàlia, on l’organització estatal i de partit del feixisme aconsegueix sufocar qualsevol manifestació notable de vida autònoma de les grans masses obreres i camperoles, que els diaris feixistes, especialment els de les províncies, estiguin plens d’articles, tècnicament ben construïts per a la propaganda, amb un mínim de demagògia i de comportaments injuriosos, en els quals s’intenta demostrar, amb un esforç evident d’objectivitat i basant-se en les pròpies afirmacions dels leaders[5] més notables del bloc de l’oposició, que l’Estat dels soviets s’està transformant en un pur estat capitalista i que, per tant, en el duel mundial entre feixisme i bolxevisme, el feixisme tindrà avantatge. Aquesta campanya ens demostra com de grans són encara les simpaties de les quals gaudeix la República dels soviets entre les grans masses del poble italià, que en algunes regions solament rep des de fa sis anys una escassa literatura il·legal del partit, i demostra d’altra banda com el feixisme, que coneix molt bé la situació interna italiana real i ha après a tractar amb les masses, intenta utilitzar el comportament polític del bloc de les oposicions per destrossar definitivament la ferma aversió dels treballadors contra el govern de Mussolini i per determinar almenys un estat d’ànim en què el feixisme aparegui almenys com una ineluctable necessitat històrica, malgrat la crueltat i els mals que l’acompanyen.
Creiem que, en el quadre de la Internacional, el nostre partit és el que més sofreix les repercussions de la greu situació existent en el PC de l’URSS. I no solament per les raons exposades més amunt, que, per així dir-ho, són externes, afecten les condicions generals del desenvolupament revolucionari del nostre país. Vosaltres sabeu que tots els partits de la Internacional han heretat de la vella socialdemocràcia i de les diverses tradicions nacionals existents als diversos països (anarquisme, sindicalisme, etc.) una massa de prejudicis i de motius ideològics que representen el gresol de totes les desviacions d’esquerra i de dreta. En aquests últims anys, però especialment després del V congrés mundial,[6] els nostres partits anaven aconseguint, a través d’una dolorosa experiència, a través de crisis fatigoses i extenuants, una segura estabilització leninista, estaven transformant-se en veritables partits bolxevics. Nous quadres proletaris s’estaven formant des de baix, des de les fàbriques; els elements intel·lectuals eren sotmesos a una rigorosa selecció i a una verificació rígida i despietada sobre la base del treball pràctic en el terreny de l’acció. Aquesta reelaboració es produïa sota la guia del Partit Comunista de l’URSS, en el seu complex unitari, i de tots els grans caps del partit de l’URSS. Doncs bé: l’agudesa de la crisi actual i la mateixa amenaça d’escissió oberta o latent que conté atura aquest procés de desenvolupament i d’elaboració en els nostres partits, cristal·litza les desviacions de dreta i d’esquerra, allunya una vegada més l’èxit de la unitat orgànica del partit mundial dels treballadors. De manera especial, és sobre aquest element que creiem que el nostre deure com a internacionalistes és reclamar l’atenció dels camarades més responsables del PC de l’URSS. Camarades, en aquests nou anys d’història mundial vosaltres heu estat l’element organitzador i propulsor de les forces revolucionàries de tots els països; la funció que heu desenvolupat no té precedents en tota la història del gènere humà que la iguali en amplitud i en profunditat. Però avui vosaltres esteu destruint la vostra obra, degradeu i correu el risc d’anul·lar la funció dirigent que el PC de l’URSS havia conquerit per l’impuls de Lenin; ens sembla que la violenta passió de les qüestions russes us fa perdre de vista els aspectes internacionals de les pròpies qüestions russes, us fa oblidar que els vostres deures de militants russos solament poden i han de ser complerts en el quadre dels interessos del proletariat internacional.
L’Oficina Política del PCI ha estudiat amb la major diligència i atenció que se li permetia tots els problemes que avui estan en discussió en el PC de l’URSS. Les qüestions que se us proposen avui a vosaltres poden ser proposades demà al nostre partit. També al nostre país les masses rurals són la majoria de la població treballadora. D’altra banda, tots els problemes inherents a l’hegemonia del proletariat es presentaran entre nosaltres certament en una forma més complexa i aguda que en la mateixa Rússia perquè la densitat de la població rural a Itàlia és enormement més gran, i perquè els nostres camperols tenen una riquíssima tradició organitzativa i sempre han estat capaços de fer sentir molt sensiblement el seu pes específic de massa en la vida política nacional, perquè entre nosaltres l’aparell organitzatiu eclesiàstic té dos mil anys de tradició i s’ha especialitzat en la propaganda i en l’organització dels camperols d’una manera sense igual en els altres països. Si és cert que la indústria està més desenvolupada entre nosaltres i que el proletariat té una base material notable, també és cert que aquesta indústria no té les matèries primeres al país i que, per tant, està exposada a la crisi; per això, el proletariat solament podrà desenvolupar la seva funció dirigent si és molt ric en esperit de sacrifici i si s’ha alliberat completament de qualsevol residu de corporativisme reformista o sindicalista. És des d’aquest punt de vista realista, que nosaltres creiem leninista, que l’Oficina Política del PCI ha estudiat les vostres discussions. Nosaltres, fins ara, hem expressat una opinió de partit només sobre la qüestió estretament disciplinària de les fraccions, volent atendre la invitació que ens vau enviar després del vostre XIV congrés[7] de no traspassar la discussió russa a les seccions de la Internacional.[8] Declarem avui que considerem fonamentalment justa la línia política de la majoria del CC del PC de l’URSS, i que si s’ha de discutir tota la qüestió, segurament la majoria del partit italià es pronunciarà en aquest sentit. No volem i considerem inútil fer agitació i propaganda amb vosaltres i amb els companys del bloc de les oposicions. Per això, no redactarem un registre de totes les qüestions particulars amb la nostra apreciació al costat. Repetim que ens impressiona el fet que el comportament del bloc de les oposicions afecti tota la línia política del CC, tocant el cor mateix de la doctrina leninista i de l’acció política del nostre partit de la Unió. És el principi i la pràctica de l’hegemonia del proletariat[9] el que es posa en discussió, són les relacions fonamentals de l’aliança entre obrers i camperols les que són torbades i posades en perill, és a dir, els pilars de l’Estat obrer i de la revolució. Camarades, no s’ha vist mai en la història que una classe dominant, en el seu conjunt, estigués en unes condicions de vida inferiors a les de determinats elements o estrats de la classe dominada i subjecta. La història ha reservat aquesta contradicció inaudita al proletariat; en aquesta contradicció resideixen els perills més grans per a la dictadura del proletariat, especialment als països on el capitalisme no havia tingut un gran desenvolupament i no havia aconseguit unificar les forces productives. I és per aquesta contradicció, que es presenta sota alguns dels seus aspectes en els països capitalistes on el proletariat ha aconseguit objectivament una funció social més elevada, que neixen el reformisme i el sindicalisme, que neixen l’esperit corporatiu i les estratificacions de l’aristocràcia obrera. No obstant això, el proletariat no pot esdevenir classe dominant si no supera amb el sacrifici dels seus interessos corporatius aquesta contradicció, no pot mantenir la seva hegemonia i la seva dictadura si, encara que havent esdevingut dominant, no sacrifica aquests elements immediats a favor dels interessos generals i permanents de la classe.[10] Certament, és fàcil fer demagògia en aquest terreny, és fàcil insistir sobre les parts negatives de la contradicció: «Ets el dominador, obrer mal vestit i mal nodrit, o el dominador és el nepman[11] amb el seu abric de pell i que té a la seva disposició tots els béns de la terra?». D’aquesta manera, els reformistes, després d’una vaga revolucionària que ha augmentat la cohesió i la disciplina de la massa, però que amb la seva llarga durada ha empobrit individualment encara més als obrers, diuen: «Per a què haver lluitat? Per haver-vos arruïnat i empobrit?». És fàcil fer demagògia en aquest terreny, i és difícil no fer-ne quan la qüestió ha estat posada en els termes de l’esperit corporatiu i no en els del leninisme, de la doctrina de l’hegemonia del proletariat, que històricament es troba en una determinada posició i no en una altra.
Per a nosaltres, aquest és l’element essencial de les vostres discussions, i és aquí on arrelen els errors del bloc de les oposicions i l’origen dels perills latents continguts en la seva activitat. En la ideologia i en la pràctica del bloc de les oposicions reneix plenament la tradició de la socialdemocràcia i del sindicalisme que ha impedit fins ara que el proletariat occidental s’organitzi com a classe dirigent.
Solament una ferma unitat i disciplina en el partit que governa l’Estat obrer pot assegurar l’hegemonia proletària en règim de NEP, és a dir, el ple desenvolupament de les contradiccions que hem apuntat. Però la unitat i la disciplina no poden ser, en aquest cas, mecàniques i exactes; han de ser lleials i de convicció i no de destacar l’enemic empresonat o assetjat que pensa sempre en l’evasió i en la sortida per sorpresa.[12]
Això és, benvolgudíssims camarades, el que us hem volgut dir amb esperit de germans i d’amics, encara que sigui de germans menors. Els camarades Zinóviev, Trotski i Kaménev han contribuït potentment a educar-nos per a la revolució, en algunes ocasions ens han corregit molt enèrgicament i severament, han estat els nostres mestres. Ens dirigim a ells especialment com a principals responsables de la situació actual, perquè volem estar segurs que la majoria del CC del PC de l’URSS no pretengui arrasar en la lluita i que estigui disposada a evitar mesures excessives. La unitat del nostre partit germà de Rússia és necessària per al desenvolupament i el triomf de les forces revolucionàries mundials; tot comunista internacionalista ha d’estar disposat a fer els més grans sacrificis per a aquesta necessitat. Els danys d’un error realitzat pel partit unit són fàcilment superables; els danys d’una escissió i d’una perllongada condició d’escissió latent poden ser irreparables i mortals.
Amb salutacions comunistes,
El Bureau Polític del PCI.
Notes
[1] Es poden trobar en les antologies de textos gramscians en italià, inaccessibles al lector català mitjà. EN català es poden trobar a l’antologia Qui vol el fi, vol els mitjans. Jacobinisme i bolxevisme (1917-1926), edició de Joan Tafalla, traducció de Joan i Mercè Tafalla, Manresa, Tigre de Paper, 2019. En castellà: Antonio Gramsci, Allí donde la voluntat quiera y como la voluntad desee. Escritos sobre jacobinismo, bolchevismo, Lenin y la Revolución rusa, edición de Joan Tafalla, Vilassar de Dalt, El Viejo Topo, 2018.
[2] Antonio Gramsci va escriure aquesta carta, així com la nota d’acompanyament (text 54) enmig d’una agitada activitat política, aconseguint un temps d’aïllament en les dependències de l’ambaixada soviètica a Roma. Malgrat algunes reiteracions, el text roman com un dels millors resums sobre el caràcter d’enforcall del debat de 1926.
[3] La XV conferència del Partit Rus es va obrir a Moscou el 27 d’octubre de 1926.
[4] Per a Gramsci, el conflicte superava els límits de l’organitzatiu per abastar allò orgànic o, dit d’una altra manera, allò històric.
[5] En anglès a l’original.
[6] El V congrés mundial de la IC es va celebrar a Moscou entre els dies 17 de juny i 18 de juliol de 1924. Amadeo Bordiga, secretari general del PCd’I, era un dels caps visibles de l’ala esquerra internacional i va fer un discurs clarament contrari a la política de front únic, aprovada al congrés anterior.
[7] El XIV congrés del Partit Comunista rus va ser celebrat a Moscou entre els dies 18 i 31 de desembre de 1925.
[8] Gramsci recorda aquí que durant la reunió entre dues delegacions, russa i italiana, celebrada a Moscou el 23 de febrer de 1926, Stalin, contestant a Bordiga, va recordar al partit italià una carta enviada pel PC rus en la qual es demanava a les seccions de la Internacional que no traslladessin la discussió russa a l’interior de cadascuna. La carta, introduïda per un article en el qual es donaven les raons que havien suggerit el seu enviament, havia estat publicada a L’Unità del dia 17 de gener de 1926.
[9] Superant l’esquerranisme de la direcció bordiguiana, el nou grup dirigent del PCI s’havia proposat construir una estratègia per a la conquesta de l’hegemonia. Aquesta era la principal novetat de les tesis del III congrés del PCI, celebrat clandestinament a Lió els dies 23 a 26 de gener de 1926. En aquest mateix mes d’octubre, paral·lelament a la redacció de la carta que estem llegint, Gramsci escriu el seu fullet La qüestió meridional, el tema central del qual també és l’hegemonia. La qüestió de l’hegemonia serà central en els Quaderns de la presó. Vegeu per exemple: QP 1, 44; QP 1, 48; QP 4, 38; QP 4, 46; QP 4, 49; QP 6, 10; QP 6, 24; QP 6, 81; QP 6, 88; QP 6, 136; QP 6, 138; QP 6, 200; QP 7, 9; QP 7, 83; QP 8, 52; QP 8, 185, QP 10 II, 6 o QP 13, 23, entre molts altres.
[10] Valentino Gerratana, en el seu article «El concepte d’hegemonia en l’obra de Gramsci», dirà: «Gramsci es refereix sovint a Lenin com el “teòric de l’hegemonia”, referint-se a “els escrits de Lenin en defensa de l’hegemonia del proletariat en la revolució democràtic-burgesa”. “En un text leninià d’aquest període es troba una definició d’hegemonia que sens dubte influirà en les tesis gramscianes. En polèmica amb V. Levitski, que contraposava a la idea de l’hegemonia la idea del “partit de classe”, Lenin afirmava de manera peremptòria: “Des del punt de vista del marxisme, una classe que negui la idea de l’hegemonia, o que no la comprengui, no és, o no és encara, una classe, sinó una corporació [és a dir, un mer sindicat d’ofici] o una suma de diverses corporacions”. I és, afegia Lenin, “justament la consciència de la idea de l’hegemonia” la que ha de transformar “una suma de corporacions en una classe” (Obres completes, XVII)». Vegeu: https://matricola7047.wordpress.com/2013/10/13/el-concepto-de-hegemonia-en-la-obra-de-gramsci/. L’article de Lenin al qual es refereix Gerratana és: «El marxisme i Nasha Zariá», publicat l’any 1911 a la revista Sovremennaia Zhizn (Bakú), Obres completes, volum 17 (desembre de 1910-març de 1912), Madrid, Akal Editor, 1977, p. 45-50.
[11] Cursiva del traductor. Nepman: home de la Nova Política Econòmica (NEP), capes burgeses i petitburgeses que s’enriquien en el marc d’aquesta política econòmica.[12] En diverses notes dels Quaderns de la presó i observant el progressiu desenvolupament de les tendències apuntades aquí, Gramsci va elaborar el concepte de centralisme burocràtic com a negació del centralisme democràtic, per exemple a QP 14, 34. La visió negativa del centralisme burocràtic és assimilada a altres formes de centralisme (QP 4, 31; QP 8, 55; QP 14, 11 i QP 14, 38).