El Filosofar de Lenin

Text d’una conferència en la Universitat Autònoma de Barcelona el 23 d’abril de 1970. Publicat com a pròleg a V.I. Lenin, Materialismo y empiriocriticismo (Grijalbo, Barcelona, 1975). Traduït al català per Natàlia Solà i Miquel Àngel Soria.

La insuficiència tècnica o professional del escrits filosòfics de Lenin salta a la vista del lector. Per ignorar-la fa falta la premeditació del demagog o la foscor del devot. Però també és possible diluir-la amb la interpretació, com ha fet recentment Vittorio Strada amb un article, per altra banda, tant penetrant i de tanta informació com solen ser-ho els d’aquest autor.¹ O es pot obviar parcialment el problema, passant a l’atac, com Althusser en el seu assaig de 1969, en el que explica (amb fonament) el divorci entre Lenin i la filosofia acadèmica pel fet de que «entre Lenin i la filosofia establerta hi ha una relació pròpiament intolerable: aquella per la qual la filosofia regnant se sent ferida en el mateix que té reprimit en sí, en la política»^2. Però la qüestió té importància per si mateixa. L’estudi de la insuficiència acadèmica dels escrits de Lenin, la decisió de prendre-se-la seriosament, obre un camí cap a la compressió de la seva manera de treballar intel·lectualment i fins hi tot d’algunes de les seves concepcions teòriques més generals.

El menyspreu de la diferència o el matís filosòfics és el defecte més característic del filosofar de Lenin. Basti com recordar les expeditives identificacions del pensament de Mach amb el de Berkeley, o el de Bogdánov amb el de Mach, en Materialisme i Empiriocriticisme. Agreuja el problema plantejat per les excessives simplificacions de Lenin el que ell mateix les justifiqui a vegades agressivament, com quan escriu en Materialisme i Empiriocriticisme:«Els filòsofs professionals són molt aficionats a nomenar sistemes originals a les diminutes alteracions que l’un o l’altre d’ells introdueix a la terminologia o a la argumentació».³ El menyspreu del matís filosòfic -matís és concepte – el porta a anul·lar més o menys conscientment, reduint-les a vanitat o a mala intenció, peculiaritats de lèxic que poden tenir importància científica o potser ideològica, en tots dos casos d’interès per la comprensió del reflex sobre-estructural de les lluites de classes. La innovació lèxica, sobre tot, irrita visiblement a Lenin, el qual no veu en les formulacions dels empiriocriticistes, per exemple, sinó una «malesa de […] terminologia quasi-científica, retorçada, premeditadament enfosquidora de la cosa i feta per allunyar de la filosofia al gran públic» (ME63). El misoneisme consegüent li implica la ingenuïtat de considerar «sentit humà» dels termes filosòfics el sentit encunyat -generalment amb poca precisió – per les anteriors generacions de filòsofs (ME50).

La conseqüència més greu del vici de menyspreu del matís filosòfic és la falsedat de l’argumentació, que es pot produir per verbalisme misoneista o per provinciana ignorància de les peculiaritats d’àmbits filosòfics o culturals diferents d’aquell en que viu o s’ha format l’escriptor.

Un exemple destacat i important (pel gran pes que Lenin atribueix a la lluita antireligiosa) és la relació que V. Illich afirma entre positivisme i «fideisme» (pensament religiós). Per a Lenin, format en tradicions culturals que a penes coneixen religions com el catolicisme o l’islamisme, l’arrel única de l’irracionalisme fideista és l’agnosticisme dels positivistes de tot encuny: «¿Va potser a negar Bogdánov que tots els partits conseqüents de Hume fan un lloc a aquelles idees (de Déu, lliure albir metafísic, etc.) precisament pel procediment de negar tota cosa en sí? ¿Si de cas no ha sentit Bogdánov res dels idealistes subjectius, que neguen tota cosa en sí i donen d’aquesta manera lloc a aquelles idees? Únicament i exclusivament una filosofia que ensenyi que només existeix el ser sensible, que el món és matèria en moviment, que el món extern conegut per tots, el món físic, en l’única realitat objectiva, és a dir, només la filosofia del materialisme manca de cap lloc per a aquelles idees» (ME 208/209). Aquest exemple és interessant perquè mostra com el menyspreu de la diferència filosòfica pot tenir dolentes conseqüències per al que sens dubte més importava a Lenin a l’escriure, per a l’acció en el pla ideològic de la lluita de classes: la tendencial equiparació del pensament religiós amb l’agnosticisme positivista desarmaria al polemista obrer que, vivint en un ambient catòlic o panteista, per exemple, s’atingués a aquest esquema massa simple, ignorant així que hi ha religions realistes i fins a materialistes, no menys que positivismes ateus. 

Quant a la falsedat d’argumentació per reducció inconscient de les diferències filosòfiques a qüestions de lèxic, l’exemple més instructiu és tal vegada l’al·lusió a Helmholtz en Materialisme i Empiriocriticisme. Lenin vol caracteritzar la inconseqüència filosòfica que ell nota amb científics importants. Cita un pas de Helmholtz que diu: «He […] caracteritzat les impressions sensibles com a símbols de les circumstàncies del món extern, negant-los qualsevol classe de semblança o igualtat amb el que designen». Lenin comenta: «Això és agnosticisme». I segueix escrivint «Però una mica mes lluny, en la mateixa pàgina, llegim: Les nostres intuïcions i representacions són efectes produïts pels objectes intuïts i representats en el nostre sistema nerviós i en la nostra consciència». Això és Materialisme» (ME 223). El curiós nominalisme involuntari, en realitat verbalisme de consignes, que aquí practica Lenin passa per alt coses tan òbvies com que la naturalesa d’efecte del vector d’un signe no implica (excepte per a un pensament màgic) la semblança d’aquest signe amb la causa significada. 

Sobre la crítica de l’empiriocriticisme per Lenin.

La disputa amb l’empiriocriticisme pot ser útil per a estimar la qüestió a propòsit d’un cas particular, i també per a apreciar alguna motivació de la conducta de Lenin, la qual cosa seria ja un primer pas pel camí abans al·ludit.

El contingut de la critica de Lenin a l’empiriocriticisme consisteix bàsicament en la identificació d’aquesta doctrina amb un idealisme de tipus berkelleyà. Amb això queda dit que Lenin no ha percebut la diferència respecte de la tradició filosòfica que caracteritza el treball intel·lectual dels empiriocriticistes, així com el de Mach que, encara que poc inclinat a deixar-se incloure en el corrent, ha estat l’autor més important d’ella. Ja en el purament filosòfic els empiriocriticistes -no sols Mach-, amb el seu neutralisme epistemològic i la seva noció d’experiència pura sostreta a la distinció subjecte/objecte, aporten un punt de vista que s’allunya considerablement del de Berkeley i no té amb el d’Hume i el de Kant sinó la semblança -important, però no identificador- de la filiació històrica. Però la peculiaritat important del «masclisme» no està en aquest terreny de la filosofia del coneixement , sinó en el de la teoria de la ciència i en el de la divisió del treball científic. Mach  ha estat un precursor immediat de tècniques i operacions intel·lectuals avui d’ús comú. Es tracta d’unes tècniques d’anàlisis dels conceptes, del llenguatge de les teories científiques, o de les disciplines científiques en vies de teorització, destinades a posar de manifest l’estructura i el funcionament intern d’aquests aparells intel·lectuals. L’aportació de Mach ( i d’altres autors relacionats amb ell per comunitat de temàtica més que d’escola, com Duhem) a la comprensió del mode de constituir-se i del funcionament de les teories científiques ha estat de considerable importància perquè es prengués consciència de problemes de metodologia formal i d’anàlisi dels diversos plans dels llenguatges científics ( el seu esquelet gramatical, els seus modes de significar,  la seva eficàcia informativa, el seu millor o pitjor disposició respecte de les operacions de verificació). Aquests problemes, dit sigui de pas, tenen a veure amb alguns que avui va suggerint la mateixa producció material, a través dels seus incipients moments cibernètics. El llibre de Mach La mecànica exposada històric-críticament en la seva evolució (1883) és un primerenc clàssic d’aquesta anàlisi interna de les disciplines científiques. Es podria fins i tot dir, fins i tot reconeixent la importància en aquest camp de les inspiracions d’Hume i de Kant, que l’aportació del empiriocriticisme és la invenció d’aquesta problemàtica que no es refereix directament al món natural i social, sinó a uns certs instruments útils per al coneixement del món; les teories i els conceptes científics ( els quals són també ,per descomptat, part del món social). 

Des del punt de vista del coneixement del món, l’ocupació amb teories i conceptes considerats en sí mateixos i per sí mateixos resulta formalista i superficial. Lenin no ha vist la novetat d’aquests problemes, en gran part formals , de l’estructura i del funcionament del llenguatge científic, sinó que ha interpretat el treball dels empiriocriticistes com a filosofia en sentit tradicional, això és, com a enunciat directe sobre el món. Per això el treball de Mach li fa l’efecte d’una superficialitat extrema. Acostumat a la proverbial i fosca «profunditat» dels filòsofs idealistes alemanys , escriu sobre Mach en Materialisme i Empiriocriticisme: «El “concepte analític de l’experiència pura”, concepte de “un enunciat que no està barrejat amb res que no sigui això mateix, experiència pura i, per tant, no és en si mateix sinó experiència”. ¡ Experiència és experiència! ¡I pensar que hi ha gent que consideren veritablement profunda aquesta xerrameca pseudocientífica !» (ME137). El concepte machiano d’experiència pura és una reducció inicial al servei d’una anàlisi interna de les teories que obvia les qüestions epistemològiques de tipus material; no aspira a la «profunditat», sinó a la precisió instrumental. 

El que va donar importància a la disputa de Lenin amb l’empiriocriticisme no va ser la seva escassa comprensió dels temes d’aquest. Si només s’hagués tractat d’això, probablement no s’hauria arribat a la polèmica, perquè la temàtica fonamental de Mach no tenia per què sol·licitar l’atenció d’un dirigent revolucionari de principis de segle. Però els empiriocriticistes amb els quals Lenin combat ( més que polemitza) no són els professors Avenarius i Mach, sinó els seus camarades de partit Bogdánov, Basánov, Shuliátikov, Lunacharski, etc. I els neopositivistes (hereus de l’empiriocriticisme) que combatran (més que discutir) l’obra de Lenin, ja mort aquest, no seran Carnap ni Neutrath, sinó els comunistes «sovietistes»,o dels consells, Pannekoek o Korsch, etc. Els masclistes o empiriocriticistes contra els quals polemitza Lenin en 1908-1908 formen un grup de bolxevics del qual destaca precisament l’home que havia estat el seu col·laborador principal en la constitució de la fracció: Bogdánov. I la pugna filosòfica discorria paral·lelament a un xoc polític. Al juliol de 1907 el partit Obrer Socialdemòcrata Rus havia celebrat en Vyborg una conferència per a resoldre el problema de l’actitud que adoptar davant la III Duma imperial. Aquesta assemblea anava a ser escollida segons una llei summament reaccionària, conseqüència de la derrota de la revolució de 1905. Els bolxevics i Lenin van votar a favor de la participació del POSDR en aquelles eleccions ultra reaccionaries; Bogdánov va prendre la direcció de la resta dels bolxevics, que van votar en contra. Els menxevics i Lenin van vèncer per un marge escàs (15-11). Bogdánov i els altres bolxevics es van atenir a la disciplina de partit, però al mode llavors practicat, abans de la prohibició de les fraccions: després de les eleccions a la III Duma es van proclamar “anul·ladors” dels mandats obtinguts pel partit i van formular una línia d’insurrecció armada que Lenin rebutjava en aquell moment per considerar que des de 1906 “la situació política concreta” era de reacció del poder i cansament de les masses. Bogdánov i els bolxevic llavors dits «d’esquerres» van concloure que Lenin s’havia tornat dretà, i així ho van dir als alumnes que acudien a l’escola de partit instal·lada en Capri amb la col·laboració de Màxim Gorki i dirigida per Bogdánov ⁴. 

Els van dir també que Lenin era ignorant en qüestions de filosofia (cosa que el mateix Lenin va admetre en una carta a Gorki d’aquesta època). S’estava en 1909, l’any en què va aparèixer Materialisme i Empiriocriticisme. La discrepància política posava ja en primer pla diferències de concepció del món que, contra els pactes temps enrere entre Lenin i Bogdánov, tendien a agrir-se irreparablemente⁵. La mateixa interacció de motivacions polítiques i filosòfiques es pot apreciar en els comunistes neopositivistes que, pels anys 20 i 30 van recollir la doble herència de Bogdánov -l’herència del empiriocriticisme  i la de l’esquerranisme o  extremisme⁶– i van acabar també fora del partit internacional, però en les noves condicions i amb les noves conseqüències i manifestacions de ceguesa recíproca pròpies del període estalinià. Anton Pannekoek, el representant potser més característic de la «esquerra dels consells», era, com la totalitat dels dirigents d’aquesta tendència, un intel·lectual distingit, astrònom de sòlida reputació. Des d’abans de la primera guerra mundial havia estat en polèmica amb la direcció de la socialdemocràcia. En 1914 Lenin havia intentat posar-se en relació amb ell, mogut per un article de l’holandès sobre «La fallida de la II Internacional». Dues dècades més tard, en 1938, Pannekoek publicava la contracrítica més sistemàtica dedicada fins avui als escrits de Lenin sobre l’empiriocriticisme des de posicions no dominades pel pensament burgès. El motiu critic fonamental de Pannekoek és alhora filosòfic i polític: Lenin és filosòficament un materialista burgès perquè la revolució que havia de realitzar i que va realitzar va ser una revolució burgesa. El mecanisme d’aquesta afirmació causal, sorprèn en un científic d’aficions filosòfiques analítiques i de bastant elegància intel·lectual, com era Pannekoek, es llegeix literalment en el seu text: «Quan la lluita contra l’absolutisme, els grans terratinents i el clergat, la lluita va ser a Rússia semblant a la qual van haver de lliurar la burgesia i la intel·lectualitat de l’Europa central i occidental en el segle XIX. Per això apareixen en Lenin els mateixos arguments i les mateixes concepcions bàsiques que en aquella època van moure a l’Oest els esperits en la forma del materialisme burgès, Lenin se sent essencialment emparentat amb els portadors del materialisme burgès. Però a Rússia era la classe obrera la que havia de realitzar aquesta lluita; per això l’òrgan d’aquesta lluita va haver de ser un partit socialista que es proclamés marxista i prengués del marxisme el necessari per a una revolució russa […] Per això Lenin va nomenar al seu materialisme marxisme i va creure que el seu materialisme era marxisme” ⁷. L’esquema crític de Pannekeok té alguna justificació si es refereix només a Materialisme i Empiriocriticisme (únic text filosòfic de Lenin que sembla conèixer el seu contradictor), i potser sigui també útil per a promoure la consciència crítica sobre la història de l’URSS. Però el seu mecanicisme (que el situa molt per sota de l’anàlisi de la realitat per Lenin ,capaç des de molt aviat de riure’s sorollosament de qui encarregués a la història revolucions «pures» segons esquemes deterministes) i la seva inaplicabilitat a posteriors documents del filosofar de Lenin li resten interès per a la comprensió d’aquest.

Tampoc és aquesta, d’altra banda, l’única feblesa dels comunistes neopositivistes de la dècada de1930 ,ni dels comunistes empiriocriticistes de la de1900. En la majoria dels casos, ells mateixos cometen els errors que denuncien en la critica de Lenin. Pannekoek, per exemple, rebutja el prejudici provincià pel qual Lenin identifica fideisme amb agnosticisme. Però en la mateixa frase en què ho fa incorre al seu torn en aquesta deformació cultural particularista, en negar que pugui haver-hi un pensament teològic basat en la concepció pràctico-antropològica de les lleis científiques⁸. 

El més important és que els mateixos empiriocriticistes i després neopositivistes resulten en aquella època incapaços – tant de quàntum el mateix Lenin – de pensar i dir clarament el que estan fent. Ells també formulen, erròniament, el seu treball intel·lectual com a enunciat directe sobre el món. Les següents paraules de Bogdánov, citades per Lenin (ME113), ho demostren prou: «el caràcter objectiu del món físic consisteix en el fet que existeix no sols personalment per a mi, sinó per a tots [«fals», delimita Lenin aquest pas,»el món existeix independentment de “tots»] i té per a tots una determinada significació, la mateixa que per a mi, segons la meva convicció. L’objectivitat de la sèrie física és la seva “validesa general”. Bogdánov conclou aquesta exposició escrivint: «En resolució, el món físic és l’experiència posada en concordança, l’experiència socialment harmonitzada, en una paraula, l‘experiència socialment organitzada». El desenvolupament de Bogdánov té el gran interès d’assenyalar el camí d’aportació marxista a una sociologia complementària de la teoria analítica de la constitució dels conceptes empírics (o no empírics). Però la seva formulació (amb el verb «ser» usat ingènuament, amb «físic» per «fisicalista» o «de la física») ignora ella mateixa la diferència entre l’específica tasca de l’anàlisi de l’experiència pura i l’enunciat filosòfic material. La mateixa confusió apareix en els escrits dels col·legues de Bogdánov  llegits per Lenin. Aquest cita en Materialisme i Empiriocriticisme (ME158) les següents paraules de Basárov: «El principi de despesa mínima d’energia que Mach, Avenarius i molts altres posen com a base del coneixement, és […] sens dubte una tendència marxista en la teoria del coneixement». Els neopositivistes dels anys 20 i 30 reprodueixen bàsicament aquest motiu. Korsch parla del «punt de vista resoltament materialista en què es basa la filosofia neopositivista»⁹ i Pannekoek explicita el tema del mode més suggestiu: «La condensació d’una multitud de fenòmens en una fòrmula breu, en la llei natural, és posada per Mach com a principi de la recerca amb rètol d'”economia del pensament’’. Es podrà pensar que aquesta reconducció de teoria abstracta a la pràctica del treball (científic) hauria de ser simpàtica precisament a un marxista. Però Lenin no ha entès res d’això».¹⁰

Potser només Antonio Labriola i Gramsci s’han anticipat a aquest text de Pannekoek en la percepció de la naturalesa pràctica de l’activitat (el treball) intel·lectual. Aquest reconeixement es deu a Pannekoek. Però, a part que l’observació és incidental en ell, i no sembla tenir conseqüències sistemàtiques, la crítica mateixa està fora de lloc. El que calia veure i que apreciar ja en Mach i en Bogdánov no era la tendència filosòfica, ni tan sols els “simpàtics” conceptes analítics (de discutible adequació), sinó el descobriment d’un nou treball intel·lectual, de l’anàlisi interna, per exemple, que, per a reglamentar el funcionament dels llenguatges científics, redueix la noció d’objectivitat a la intersubjectivitat, o la d’axioma evident a la de simplicitat o eficàcia deductiva, o «economia del pensament». Moltes d’aquestes nocions han estat ja abandonades, fins i tot en el treball analític que va ser el seu terreny propi i originari. Però eren apreciables  (i la seva intenció científica continua sent-ho) com a instruments destinats a traduir les afirmacions generals i materials sobre el món per enunciats de context intern al treball científic mateix i de maneig més simple, formalment exacte i inequívoc. Dir que aquest treball intel·lectual és materialista o que és capaç de suscitar simpaties materialistes és ignorar la qüestió, és, en el fons, prendre els enunciats empíric- analítics per enunciats sobre el món ( al mode del citat text de Bogdánov), amb el que es té no l’anàlisi de les teories, no la «critica de l’empiria», sinó el neopositivisme com una filosofia més, de tipus tradicional. També d’aquest neo idealisme, com de l’idealisme vuitcentista, s’aprèn una cosa important: l’idealisme de Hegel va consagrar una percepció millor de la història; el d’empiriocriticistes i neopositivistes incautament especulatius ha afavorit una percepció millor de l’estructura i del funcionament de les teories científiques. Però com a tesi sobre el món, com els ha llegit Lenin i com ells mateixos es van llegir llavors, tots cauen, sense cap «grolleria» sota un concepte d’idealisme que és corrent també en la cultura acadèmica. 

Avui, d’altra banda, es coneixen ja limitacions del mateix treball analític que justifiquen la imputació d’escolasticisme sumàriament dictada per Lenin. L’exclusiva atenció a l’estructura teòrica de la ciència, fins i tot quan no es barreja ambiguament amb afirmacions metafísiques de naturalesa tradicional, resulta una rèmora escolàstica per a la recerca real. L’analític reconstructor de teories tendeix a considerar com a seu el compondre un edifici teòric tancat amb elements que té a la seva disposició en cada cas. Tendeix d’aquesta manera a ignorar les llacunes del coneixement, o a declarar irresolubles o absurds els problemes no resolts o no formulables amb llenguatge que ell sistematitza. Lenin ha percebut que la tendència a prendre la instrumentalitat analítica per substància del coneixement pot acabar tancant el camí a la recerca de la realitat. Així escrivia en 1908 : ” El materialisme planteja clarament la qüestió no resolta, amb la qual cosa empeny cap a la seva resolució i promou ulteriors recerques empíriques. El masclisme, que és un idealisme confús, confon la qüestió i l’aparta del camí recte [..,]” (ME 35). En la pàgina següent mostra alhora l’agut i el rom de la seva estimació: «Per descomptat que aquestes construccions verbals no són difícils, perquè són construccions merament verbals, buides escolàstica destinada a introduir de contraban el fideisme». La «ignorància filosòfica» de Lenin , per usar l’expressió de Bogdánov, li fa reduir la nova escolàstica a la vella. Lenin no aprecia la novetat de l’anàlisi basada en el tema de la reconstrucció o ” constitució” ( com després diria Carnap) de determinats universos del discurs. Lenin no filosofa tècnicament, sinó èticament, no formal, sinó materialment. Això mateix l’ajuda a percebre, molt abans que el filosofar acadèmic, el perill d’escolasticisme (per nou que sigui) que amenaça a la teoria analítica del coneixement.

 De totes maneres, el camí més directe cap a la comprensió del treball teòric més abstracte de Lenin no passa per la insistència en aquest actiu del seu compte amb els neopositivistes, sinó, al contrari per l’autocritica que el mateix V.Lenin ha revisat després la seva polèmica filosòfica de 1908-1909. 

Les consideracions autocrítiques de Lenin i algunes inferències d’elles 

Lenin, en efecte, s’havia anticipat als seus crítics. Quan aprofundeix el seu coneixement d’Hegel, en 1914-1916, arriba fins i tot a formular-se la crítica principal que més tard li dirigirien Pannekoek i Korsch: «A principis del segle XX els marxistes criticaven als deixebles de Kant i d’Hume més aviat al mode de Feuerbach (i de Büchner) que al de Hegel».¹¹ L’al·lusió a sí mateix és inequívoca, pel sentit generalitzador de l’article determinat ‘els’ i per la indicació cronològica ( Materialisme i Empiriocriticisme està escrit en 1908). També val la pena observar que Lenin ha substituït la seva anterior afirmació d’una ascendència berkeleyana directa del masclisme per la correcta tesi d’un tradició kantiana. En relació amb aquestes rectificacions està el fet que Lenin fundi ara la seva recusació del empiriocriticisme molt més hegelianament: l’empiriocriticisme serà culpable de subjectivisme, de la qual cosa Hegel deia «mal idealisme» (C 222). 

Però ja en 1908, quan escrivia Materialisme i Empiriocriticisme, Lenin sabia que estava fent una tasca elemental, una divulgació combativa que considerava necessària en una època d’ofensiva de les ideologies irracionalistes, «fideistes», al servei de les classes dominants. Lenin exposa en aquest llibre que Marx i Engels no s’havien vist en la necessitat de reblar i difondre les actituds materialistes elementals perquè havien viscut en una època en la qual la classe obrera no coneixia la influència idealista que representen ara en la seva opinió els bolxevics empiriocriticistes. Lenin , per part seva, es considera obligat a una campanya bàsica, indiferent al risc de vulgarització del qual Marx i Engels, diu, van poder distanciar-se (ME 46,52). ( D’altra banda, ja en Materialisme i Empiriocriticisme Lenin mostra conèixer bastantes coses que la crítica de Pannekoek posa implícitament entre les seves ignoràncies, com, per exemple, la importància de Dietzgen, o que Engels havia criticat el mecanisme dels anteriors materialistes (ME300). 

Quant a la imputació de dogmatisme, enunciada sobretot per Korsch,¹² Lenin no tenia per què autocriticar-se. El sentit de la cèlebre frase de ¿Què fer «Sense teoria revolucionària no pot haver-hi tampoc moviment revolucionari»¹³ es precisa per a l’àmbit de les opinions filosòfiques mitjançant algunes declaracions del mateix Lenin: després d’aparèixer els Assajos sobre filosofia del marxisme de Bogdánov, La Neue Zeit ( l’òrgan de la socialdemocràcia alemanya) profetitzà la descomposició del grup bolxevic per les discrepàncies filosòfiques; Lenin contestà en Protetariy que «les opinions filosòfiques dels membres del partit són independents de les seves opinions polítiques» i que «les discussions que pugui haver-hi sobre aquest tema no han de tenir abast polític».¹⁴ Aquest era el tenor del seu acord amb Bogdánov, fins que es va trencar en ocasió de la disputa sobre la política bolxevic davant la III Duma. Lenin documenta aquest punt – i enuncia un comportament gens propi d’un «dogmàtic» – en una carta a Gorki de febrer de 1908: «En l’estiu i la tardor de 1904 Bogdánov i jo ens unim definitivament com a bolxevics i estipulem una coalició tàcita que tàcitament passava per alt la filosofia com a esfera neutral, coalició que va durar tot el període de la revolució (de 1905) i ens va donar la possibilitat de posar en pràctica en la revolució mateixa la tàctica de la socialdemocràcia revolucionària ( = bolxevisme) que segons la meva profunda convicció, era l’única adequada»¹⁵.
El posterior pensament filosòfic de Lenin no podria recollir tal qual la «neutralització» de la filosofia que va practicar en 1904-1908. Però importa veure que ja en 1908, quan l’aliança amb Bogdánov s’ha trencat, quan ja no considera simplement neutral «l’esfera» de la filosofia, Lenin continua pensant que és possible la seva neutralització no ja sense perjudici, sinó fins i tot amb benefici polític revolucionari. En el mateix Materialisme i Empiriocriticisme ha precisat Lenin, d’altra banda, la seva concepció d’una conducta intel·lectual no dogmàtica ni renunciadora: «Una revisió de la “forma” del materialisme de Engels, una revisió de les seves tesi filosòfic-naturals, no té res […] de “revisionista” en sentit corrent, sinó que és fins i tot, per contra, una exigència indefugible del marxisme” (ME 241). (Una revisió de les tesis filosòfic-naturals d’Engels és alguna cosa, dit sigui de pas, que la cultura estalinista no s’ha atrevit a realitzar sinó després de la mort de Stalin, i fins i tot llavors molt parcialment). 

Però l’element més interessant dels textos directament o indirecta autocrítics de Lenin és el fet que el mateix home de 1908, el mateix que identifica «grollerament» a Mach amb Berkeley i a Bogdánov amb Mach, és el lector poc fàcil d’acontentar que critica el treball del bolxevic empiriocriticista Schuliátikov per la seva implicació reductora del pensament filosòfic¹⁶ o per la seva insensibilitat envers les diferències filosòfiques: «Endavant, fica-ho tot en el mateix sac! L’idealisme ( de Berkeley ) el mateix que l’escepticisme (d’Hume). Tot ” correspon ” a la manufactura! El camarada Schuliátikov és simple, molt simple».¹⁷

Però mentre revela així que les seves pròpies simplificacions no són només inadvertències i ignorades ( ja que percep altres anàlogues), Lenin continua practicant-les (encara anys més tard farà de Mach un simple calc parcial de Kant [C 109 ]) i esplaiant la seva  destemprada fúria antiacadèmica contra els “pallassos de càtedra”  (M 119 ). Aquesta complicació obliga a buscar algun sentit conscient, una precisa intenció en l’expeditiu tracte que dona Lenin a tradicions i textos filosòfics. La polèmica polític -ideològica no basta per a explicar les seves pròpies simplificacions excessives, ja que ell mateix no concedeix aquesta justificació a Shuliátikov.

La noció leniniana de filosofia 

Lenin recorda que la «limitació», la «grolleria» i l’«estretor» de Materialisme i Empiriocriticisme – és evident que preveu una crítica d’aquest tenor – es troben ja en els escrits de Marx i Engels : Entorn d’aquests dos contraris fonamentals [materialisme i idealisme] giren totes les observacions filosòfiques de Marx; des del punt de vista de la filosofia dels professors, el seu defecte consisteix precisament en aquesta «estretor» i «unilateralitat». En realitat, precisament aquesta conscient ignorància dels ambigus projectes de reconciliació de materialisme i idealisme és el gran mèrit de Marx, el qual avança pel camí filosòfic rigorosament determinat» (EM 228). Anàlogament a propòsit de l’estil divulgador d’Engels: «Quan els nostres masclistes se sorprenen de llegir en Engels que el tret bàsic diferenciador del materialisme consisteix a prendre com a primera la naturalesa, no l’esperit, això mostra, simplement, el poc capaços que són de distingir entre les tendències filosòfiques de real importància i el joc dels professors amb l’erudició i les paraules retorçades» (EM 150).

La noció de «conscient ignorància» es pot usar per a entendre el punt comú ,que Lenin expressa més explícitament, és la visible comprensió de la filosofia com a ideologia en el sentit de Marx. Alguns anys després, quan la lectura de Hegel va promoure la definitiva maduració de les idees filosòfiques de Lenin, aquest va compondre en el seu assaig sobre Marx (1914) un quadre que instrueix molt sobre el lloc sistemàtic en què se situa per a ell la filosofia. Lenin es proposa en les primeres pàgines d’aquell assaig «traçar, abans d’exposar el contingut principal del marxisme, és a dir, la doctrina econòmica Lenin entén que la “concepció del món en general” de Marx (i del marxisme) comprèn les parts següents: el materialisme filosòfic , la dialèctica , la concepció de materialista de la història i la lluita de classes de Marx, un breu resum de la seva concepció del món en general» (OE I 28 ).

Lenin entén que la «concepció del món en general» de Marx (i del marxisme) comprèn les parts següents: el materialisme filosòfic, la dialèctica, la concepció de materialista de la història i la lluita de classes. Per tal com Lenin escriu repetidament que la filosofia de Marx és el materialisme, caldrà entendre que la filosofia és només una “part” de la concepció del món”. El característic d’aquesta part és sa naturalesa primordialment ideològica, doncs al seu respecte “no basten per sí sols arguments i sil·logismes”, sinó que en això [la disputa materialisme/idealisme] no es tracta d’arguments teòrics”. La fixesa amb la que Lenin contempla la història de la filosofia s’explica per aquesta concepció de la filosofia com a integralment ideològica: quelcom que és pura ideologia no pot canviar substancialment, sinó només de vestimenta, mentre persisteixin les actuals lluites de classe. Per això li semblen a Lenin “absurds”, “galimaties pretensiós i de xerrameca”, “els innumerables intents de “descobrir” una “nova” línia en la filosofia, inventar una “nova orientació”, etc.” (ME 327).

I per això és tan irreverent amb l’“ociosa filosofia dels professors”. Pel demés, la filosofia no és l’únic integralment remés a l’àmbit de la ideologia, sinó que el mateix li passa a la “teoria general de l’economia política”: “A cap d’aquests professors, que en els terrenys especials de la química, de la història, de la física poden subministrar els treballs més valuosos, se li pot creure ni una sola paraula en quan que es tracta de filosofia. Per què?

Per la mateixa raó no es deu creure tampoc ni una paraula a cap professor d’economia política, capaç de subministrar els més valuosos treballs en el terreny de la investigació empírica especial, en quant que es posa a parlar de la teoria general de l’economia política.

Doncs aquesta última és una ciència que en la societat moderna no és menys de part que la teoria del coneixement. En general, els professors d’economia política no són més que els dependents de comerç dels teòlegs” (ME 334),

La completa inclusió de la filosofia en l’àmbit ideològic en sentit estricte (no en el sentit genèric de sobre-estructural) ha hagut de plantejar a Lenin el tema marxià de la “superació” i “abolició” (Aufhebung) de la filosofia. No sembla que Lenin els hagi tractat substantivament mai, encara que alguns aspectes del mateix sí que estan explícits en els seus escrits. Per això pot ser convenient un examen de la tradició marxiana d’aquesta temàtica.

Marx ha tractat el tema de la filosofia (no ja temes filosòfics en general, ni el tema conjunt de la ideologia) en l’època d’orientació definitiva del seu pensament. El text més interessant per aquesta qüestió ¬el pròleg a la que anava a ser una Aportació a la crítica de la filosofia del dret hegelià (1844)¬ permet comprendre per què en anys posteriors Marx ha posposat, com de secundari interès, el tractament de temes filosòfics. El pensament de Marx en aquest text ¬únic, per altra part, el suficientment complet sobre el problema ara discutit¬ es complica per la intricació de consideracions generals amb d’altres particulars. El punt de partida d’aquesta reflexió de Marx sobre la naturalesa i la funció de la filosofia, en aquells anys previs a la fase revolucionària de 1848, és la situació polític-social d’Alemanya. Actuen aleshores en el país ¬en la minoria culta i radical del país¬ dues tendències contraposades. La una, la que Marx anomena “el partit polític pràctic”, creu que per a realitzar la revolució en Alemanya (l’enderrocament de l’ancien régime) cal passar per “la negació de la filosofia”. L’altra, “l partit polític teòric”, fill de la filosofia clàssica alemanya i en el que el mateix Marx s’ha contat fins poc abans, no veu “n la lluita actual més que la lluita crítica de la filosofia contra el món alemany” i entén la revolució com a realització de la filosofia. Marx reconeix veritat en ambdós partits, però només veritat parcial. El partit pràctic, al que Marx concedeix que “proclama amb raó” “la negació de la filosofia”, pateix una “visió limitada” per la que “no inclou la filosofia mateixa en l’àmbit de la realitat alemanya”. Marx apostrofa als del partit pràctic: “Demaneu que es parteixi dels reals gèrmens de la vida, però oblideu que el veritable germen vital del poble alemany no ha crescut fins ara més que dins del seu crani. En una paraula: no podeu abolir la filosofia sense realitzar-la”.¹⁸ Tornar després al “partit teòric”, Marx que acaba d’acceptar el seu principi de revolucionar el món mitjançant la realització de la filosofia, critica en ell que no tingui “en compte que la filosofia que ha existit fins ara pertany ella mateixa a aquest món i és el seu complement, per més que ideal”. Per això, els resultats revolucionaris que el partit teòric, com el pràctic, es proposa assolir exigeixen “la negació de la filosofia que ha existit fins ara”. Però aquesta negació no significa la substitució d’una filosofia per una altra, sinó “la negació de la filosofia com a filosofia”. A aquesta precisió segueixen les paraules finals del desenvolupament: “El defecte fonamental d’aquest partit [el teòric] es pot reduir al següent: va creure poder realitzar la filosofia sense abolir-la” (MEW I 384). 

La “filosofia com a filosofia” és, doncs, per a Marx un repertori d’ideals, com s’acostuma a dir, o sigui, un repertori d’objectius o finalitats, que no es perceben com a tals (segons ho indica la ceguesa d’ambdós partits revolucionaris respecte a ella), sinó com un peculiar coneixement que aquests revolucionaris sense clara consciència tracten de negar (per no ser coneixement de la realitat veritable) o de realitzar ( per representar la realitat “autèntica” o valuosa). La funció de l’edifici ideològic que és la filosofia pot ser reaccionària (quan el quadre ideal es dona com a transcendent, o com a ja realitzat, quan afirma que “tot el real és racional”) o revolucionària (quan afirma que tot el racional ha d’ésser). En ambdós casos el seu portador és una falsa consciència. La “filosofia com a filosofia” és una formulació el·líptica d’estadis de vida social no assolits. Però la “filosofia com a filosofia” ignora la seva pròpia naturalesa i els fets que la fonamenten o que ella reflecteix (és ideologia en sentit estricte, falsa consciència), i es presenta com a sistema del saber, com sistema de la ciència. En el moment en què es destrueixin els fets socials que fonamenten la necessitat a la que està sotmesa la misèria social de fer-se fàbula com a saber (i com altres coses derivades: genialitat, intuïció, etc.), la filosofia deixarà de ser necessària. Per això realitzar la filosofia és abolir-la. Però posat que les condicions de la caducitat de la “filosofia com a filosofia” no es presenten sinó en el futur que la mateixa filosofia programa amb falsa consciència, abolir (realment) la filosofia és realitzar-la.

La notable expressió “filosofia com a filosofia” no sembla haver estat objecte de més desenvolupament per part de Marx, el qual, des de molt poc després d’escriure el text recordat, es dedicarà exclusivament a preparar la realització-abolició de la falsa consciència filosòfica mitjançant la investigació científica dels fonaments reals de la revolució i mitjançant l’acció revolucionària pràctica.

Engels ha arrodonit molt més tard aquests fonaments de Marx al distingir entre el conjunt de filosofemes o proposicions especulatives sobre el món i la societat (identificable amb el que Marx va anomenar “la filosofia de la filosofia”) i l’activitat, també filosòfica, que opera sobre el coneixement i la pràctica de una manera crítica.¹⁹ 

El fet que la reflexió de Marx sobre la naturalesa i la funció de la filosofia hagi estat desencadenada per la “misèria alemanya”, per l’avenç del pensament ideològic alemany respecte de la realitat social alemanya, complica la lectura del text principal, però no limita el seu abast: la filosofia en sí, com la religió, és per a Marx no només “opi”, sinó també “sospir” (MEW  I  378),²⁰ reflex invertit i anticipació, falsa consciència en les seves dues vessants. Per això l’esquema analític aplicat a la filosofia s’utilitza també, en el mateix text de Marx, per a descriure la naturalesa de la crítica de la religió: “L’abolició de la religió com a felicitat il·lusòria del poble és l’exigència de la felicitat real del poble. La comminació a abandonar les il·lusions sobre el seu estat és l’exigència d’abandonar un estat que necessita il·lusions” (MEW  I  379). En el cas de la religió, el desenvolupament no té al·lusió important a les condicions alemanyes. Clar que la formulació religiosa de la “felicitat real”, molt més fantasiosa que la filosòfica, impedeix que Marx faci ús aquí de maneres de dir com “realització de la religió”. Però el sentit de l’abolició-realització (Aufhebung) és essencialment el mateix en ambdós casos.

Tal és el fonament marxià de la remissió per Lenin de la filosofia al camp de la ideologia, de la falsa consciència. Lenin no sembla haver conegut el text principal de Marx, sinó només les pàgines més genèriques de La ideologia alemanya i l’arrodoniment (molt més expeditiu) del tema per Engels. Però la coherència del pensament bastava per a conduir-lo per la línia central de la seva tradició. 

Que una consciència –la filosòfica o altra– sigui “falsa” no implica necessàriament la falsedat dels seus continguts. Falsedat de la consciència, en el sentit de la doctrina marxiana  de les ideologies, és falsedat  de la intenció o orientació conceptual de la consciència, falsedat de la seva totalitat. Una consciència pensa, per exemple, continguts que reflecteixen part d’una situació, però els entén com reflex de la totalitat, o pensa les limitacions que ella mateixa pateix en la societat capitalista, però els projecta com a limitacions pròpies d’una immutable naturalesa humana: és una consciència falsa amb continguts (parcialment) veritables. Per això pot haver veritat científicament aprofitable en el sí d’ideologies, i inclús “ideologies científiques”, segons una expressió de Lenin. La mateixa filosofia podria ser una ideologia científica, o seria la ideologia científica, en cas de ser la filosofia encertada. La interpretació del concepte leninià de filosofia recentment oferta per Louis Althusser contrasta amb aquesta reflexió: Lenin, pensa Althusser, “defineix” “l’essència darrera de la pràctica filosòfica com una intervenció en el domini teòric. Aquesta intervenció revesteix una forma doble: teòrica, per la formulació de categories determinades; pràctica, per la funció d’aquestes categories. Aquesta funció consisteix en “traçar una línia de demarcació”, dins del domini teòric, entre idees declarades adients i idees declarades falses, entre el científic i l’ideològic”.²¹ “La filosofia” precisa Althusser , “representaria la política […] a prop de les ciències, i, viceversa, la cientificitat en la política, a prop de les classes sumides en lluita”.²²  

En la mesura en què la descripció d’Althusser sigui exacta, hi haurà una contradicció en la noció leniniana de filosofia, si és que també està fonamentada l’afirmació de que la filosofia és per a Lenin, davant tot, ideologia. La fonamentació d’aquesta segona tesi s’ha documentat amb paraules del mateix Lenin, I la justificació de la tesi d’Althusser es pot recaptar de la noció engelsiana de filosofia com a crítica  (noció coneguda per Lenin) o de l’observació de la pràctica  filosòfica de Lenin, com fa Althusser mateix. L’ambigüitat epistemològica de la falsa consciència, la seva capacitat de veracitat en els elements, és garantia de l’autenticitat real d’aquesta contradicció, ´s garantia de que es tracta d’una contradicció en el sentit de la tradició Hegel-Marx, no en el de la lògica formal.

Malgrat la qual cosa el que Lenin carretegi aquesta contradicció –al menys en 1908-1909– suscita  la pregunta de si s’ha considerat inclús el marxisme com a ideologia. El principal forat que Althusser ha d’emplenar encara per als lectors del seu assaig sobre Lenin (tret del buit intel·lectualista  manifest en el fet de que, segons Althusser, la filosofia representa la lluita de classes només en la ciència, i no també en l’art, la moral i, en general, en tots els camps tradicionalment visitats pels filòsofs) és precisament la resposta a aquesta  qüestió. Sense respondre, la interpretació del concepte leninià de filosofia no pot ser més que formal.

Per a que sigui més que això cal precisar (utilitzant el suggestiu lèxic d’Althusser) com exerceix el filosofar de Lenin aquella representació de la lluita de classes en la ciència.²³ Lenin mateix ha respost a la qüestió amb tota la “unilateralitat”, la “estretor” i la “grolleria” imaginables: (OE  I  62).

Així es tindria una situació relativament senzilla i clara: el marxisme conté (al menys) un element ideològic, en el qual terreny no són decisius els arguments. Aquest terreny és la “filosofia com a filosofia” que hi ha en el marxisme tal cm ho entén Lenin en 1908; la forma de “filosofia com a filosofia” anomenada “materialisme filosòfic”.

Però Lenin ha complicat des de 1913 aquesta situació del seu pensament.

Lenin profunditza les seves nocions filosòfiques

En el mateix assaig Tres fonts i tres parts integrants del marxisme apareix una altra manera de dir que planteja nous problemes, amb la resolució de les quals s’avança cap a l’aclariment del problema abans proposat: si l’element ideològic de la falsa consciència és també essencial al marxisme, com ho és a la filosofia tradicional i acadèmica, malgrat a tenir el marxisme, a més a més de la possibilitat general de continguts veritables (igual que qualsevol construcció ideològica), l’auto transparència que suposa la mateixa doctrina de les ideologies. Lenin, doncs, diu en aquell assaig no només que la filosofia marxista és el materialisme, sinó també que “la filosofia de Marx és el materialisme filosòfic acabat”, en el sentit de consumat o perfecte. Aquesta expressió es troba en la pàgina següent a la que conté l’altra manera de dir més senzilla. Materialisme filosòfic, sense més adjectivació, és en Materialisme i Empiriocriticisme –i, en general, en tots els escrits de Lenin– materialisme elemental bàsica presa de posició en filosofia del coneixement: “Materialisme”, es llegeix en les primeres pàgines de Materialisme i Empiriocriticisme (ME  15), “és el reconeixement dels “objectes en sí”, o dels objectes fora de l’esperit; les idees i sensacions són còpies i reproduccions d’aquests objectes. La doctrina oposada (idealisme) diu: els objectes no existeixen “fora de l’esperit; són combinacions de sensacions”. La naturalesa molt abstracta d’aquesta definició del simple materialisme filosòfic –tan formal que recorda l’estil de les conceptuacions d’Althusser abans considerades– destaca encara més quan Lenin defineix la categoria bàsica d’aquesta filosofia, el concepte de matèria: “La matèria és una categoria filosòfica per a designar la realitat donada a l’home en les seves sensacions […] Per això dir que semblant concepte pot quedar “antiquat” és xerrameca infantil, absurda repetició dels arguments de la reaccionària filosofia de moda” (ME  118-119). Sembla clar que Lenin busca en la gran abstracció d’aquest concepte defensa per a la motivació materialista filosòfica. (Aquest és el seu terme –“materialisme filosòfic”– en una època en que no s’havia fet encara corrent insistir en una distinció entre materialisme històric i materialisme dialèctic). La principal novetat que es produeix a aquest respecte en el pensament de Lenin és l’aparició d’un comportament intel·lectual literalment contraposat a aquest refugi en l’abstracció. La nova orientació tendeix més aviat a fundar  el pensament en un criteri o principi de concreció. El canvi es produeix en l’època de més intens estudi de Hegel, en l’època en que Lenin parla de “materialisme acabat” o consumat.

Materialisme acabat és per a Lenin, com més aviat, materialisme que es desenvolupa, com ell diu “fins dalt”, fins la comprensió de la història: és complementació de la doctrina general materialista del coneixement amb el materialisme històric. Això és el que més freqüentment es recorda de la idea leniniana de materialisme acabat. Però la idea té una important conseqüència: el coneixement històric-polític és coneixement de concrecions, de particulars formacions històric-socials, de classes determinades, de processos singulars, d’“universalitats concretes” o “totalitats concretes”. En les seves lectures de Hegel Lenin acota repetidament l’aparició d’aquest “principi de la concreció” del materialisme consumat, que el diferencia de l’abstracció del materialisme filosòfic, del materialisme del segle XVIII. La insistència amb què Lenin acota la tesi hegeliana de la realitat de l’aparença (Schein) té a veure també amb aquest principi de la concreció. Principi de concreció és també principi de totalitat, mentre que el característic de l’abstracció és la fragmentarietat. Estudiant la lògica de Hegel anota Lenin: “El conjunt de tots els aspectes del fenomen, del real, i les seves relacions (recíproques), això és el que composa la veritat “ (C  162).

Els Quaderns filosòfics documenten que ha estat l’estudi de Hegel el que ha permès a Lenin formular-se definitivament aquest pensament. Però en els seus escrits de teoria política i de pràctica política es troba l’explicació que la suggestió hegeliana fructifiqués de seguida en el seu pensament. En l’estudi sobre l’Imperialisme, per exemple, Lenin observa que “les definicions com tals” tenen per als fins del seu treball “una significació només condicionada i relativa”, per la impossibilitat en que s’està de captar amb elles totalitats concretes, (Aquí s’origina un motiu que estarà molt present en tota l’obra de Lukàcs). En juliol de 1917, en un moment molt tens i decisiu de la seva reflexió política de responsable revolucionari, no li sembla malbaratament recavar dels seus camarades atenció a consideracions de mètode d “materialisme acabat”: “La substitució del concret per l’abstracte és un dels pecats capitals, un dels pecats més perillosos que es poden cometre en una revolució” (OE  II  206). El coneixement de la totalitat concreta, de la integritat particular i singular d’una situació, i no només la seva classificació categorial, és d’importància decisiva per a un revolucionari: la seva acció ha de ser coherent amb el desenvolupament històric general, però no es pot realitzar sinó en la concreta singularitat d’una situació. La urgència objectiva per al revolucionari de l’elevació de la totalitat concreta a objecte més buscat del coneixement explica l’entusiasme de Lenin a l’ensopegar amb la formulació filosòfica del tema en els textos de Hegel. 

Immediatament nota que el principi de concreció vertebra la més gran obra de Marx. Llegint en Hegel que la Lògica “no és l’universal abstracte, sinó l’universal que encarna en sí la riquesa del particular”, Lenin acota breument: “cfr. El Capital” i tot seguit escriu, reguardant el seu entusiàstic apunt: “¡Fórmula magnífica: “No solament l’universal abstracte”, sinó l’universal que encarna en sí la riquesa del particular, del singular (¡tota la riquesa del particular i del singular!) Très bien” (C  81).²⁴

La realització de la “idea bàsica” de Hegel en l’obra de Marx –no en el sentit de la realització d’una intuïció, sinó en l’assoliment d’una aspiració d “mètode”– ha hagut de ser per a Lenin un descobriment molt important en l’època en que es conclou la seva formació filosòfica. Al final dels seus apunts sobre el desenvolupament de Hegel sobre  l’Essència en el Llibre III de la Ciència de la Lògica, Lenin pren una nota, l’emmarca i l’acota amb una altra emmarcada ala vegada. La formulació d’ambdues notes no és particularment precisa, però, a jutjar per les característiques de l’anotació, el que diuen té molta importància per a ell: “[…] la idea bàsica [de Hegel] ´s genial: la idea del vincle universal, multilateral, viu, de tot amb tot, i del reflex d’aquest vincle […]  en els conceptes humans, els quals a la vegada, han de ser calibrats, treballats, flexibles, mòbils, relatius, vinculats entre ells, units en les oposicions, amb objecte d’abastar l’univers […] ¿I l’elaboració purament lògica? Das fällt zusamment [Això coincideix]. Les dues deuen coincidir, com la inducció i la deducció en el Capital” (C  121).

El principi de la concreció, o de la totalitat concreta, enllumena en aquest text la noció del que Lukàcs anomenaria més tard “mètode lògic-genètic” o “genètic-sistemàtic”, per afirmar-lo com essencial al pensament marxista. La funció d’aquest concepte consisteix a sostenir el programa del coneixement de les totalitats concretes sense haver d’apel·lar  als procediments que els filòsofs idealistes alemanys, Schelling i Hegel, han proposat per a la seva realització: la intuïció intel·lectual o la mistificadora absolutització del subjecte coneixedor en la seva identificació amb l’objecte. En la formulació de l’objectiu Lenin pot recollir literalment les clàssiques formulacions hegelianes en les quals la paraula “mètode” s’utilitza d’una manera imprudent, inadmissible per a qualsevol activitat científica i potser només útil per a un artista romàntic. Així aplaudeix, per exemple, Lenin: “Doncs el mètode és la consciència de la forma que revesteix el mateix moviment interior del seu contingut” i tota la resta de la pàgina […] bona explicació de la dialèctica”. I després afirma, pel seu compte, parafrasejant Hegel, que el mètode és “el contingut en sí, la dialèctica que li ´s inherent, que dona l’impuls a la seva progressió” (C  79).²⁵ Però en el pensament de Lenin aquestes maneres de dir signifiquen en realitat l’aspiració del coneixement, no del seu procés. En contraposició  amb l’irracionalisme de la intuïció schelligiana i a diferència de la mistificada raó de Hegel, el principi de concreció és en Lenin regulador o programàtic, mentre que el principi instrumental, el principi de mètode en sentit estricte, és el de l’abstracció i l’anàlisi: “A l’elevar-se del concret a l’abstracte, el pensament […] no s’allunya de la veritat, sinó que s’atansa a ella” (C  142). Lenin sap i admet tranquil·lament el que l’ànsia mística  d’Schelling i la tossuderia teològica de Hegel semblen resoltes a no admetre de cap manera: “L’home no pot captar-reflectir-reproduir la naturalesa sencera en quan tot, en la seva “totalitat immediata”; l’únic que pot fer-se es atansar-se eternament a ella, produint abstraccions, conceptes, lleis, un quadre científic de l’univers, etc.” (C  151). Aquesta convicció –molt probablement adquirida en Engels, com ho suggereix el lèxic– és el que mou a Lenin a donar tanta importància en els Quaderns filosòfics al procés històric del coneixement. Ella és també la que l’evita el salt a l’irracionalisme, a l’explícit, intuicionista, o al latent, hegelià, doncs aquest és un risc comú a totes les tendències que en un sentit o altre, encara que sigui en sentits ideològicament contraposats, aspiren a desplaçar l’abstracció com a culminació i repòs del coneixement. Però l’evitació del risc deixa a Lenin davant l’ulterior problema de si també ell pot dir quelcom més –com els filòsofs idealistes– sobre la concreció del coneixement, 0 si la renúncia a la intuïció intel·lectual ha de significar que no es pot anar (en la teoria) més enllà de la metàfora engelsiana de l’asímptota que s’atansa eternament a la corba.

En la seva darrera temporada d’estudi filosòfic sistemàtic, llegint les Lliçons d’Història de la Filosofia de Hegel, Lenin descriu concretament el problema: “La significació de l’universal és contradictòria: l’universal és inert, impur, incomplet, etc. etc., però no és més que una etapa cap al coneixement del concret, doncs mai es pot conèixer el concret completament. Una suma infinita de conceptes generals, lleis, etc., dona el concret en la seva totalitat” (C  232). El coneixement del concret s’ha d’aconseguir mitjançant la interacció dialèctica de les vàries notícies abstractes, generals; ha de recórrer a abstraccions per anar cercant el singular, perquè no hi ha capacitat d’intuïció intel·lectual: “El moviment del coneixement cap a l’objecte no pot procedir sinó dialècticament: retrocedir per a saltar millor (saber)” (C  232). Però hi ha efectivament un salt qualitatiu, doncs la suma de les abstraccions que donaria el concret és infinita. La dialèctica del coneixement del concret requereix un element més, un altre principi que afegir als d’abstracció i concreció. Aquest principi nou té (afegint una metàfora més a les d’Engels i Lenin) una funció de catalitzador, promotor del salt qualitatiu: ha de fer reaccionar les vàries (no infinites, per més que nombroses) abstraccions ja aconseguides per a que cristal·litzi el coneixement del concret. El nou (i últim) principi de la concepció leniniana del coneixement és el principi de la pràctica. Lenin mateix ho ha introduït en una metàfora semblant a la del catalitzador. En els apunts recentment citats, Lenin descriu l’aproximació dialèctica a l’objecte imaginant una sèrie de “línies que es creuen i se separen, cercles que es toquen”, I en aquesta ret d’aproximació hi ha “punts nodals”, nusos que l’articulen i la sostenen: Knotenpunkt [punt nodal] = pràctica de l’home i de la història humana” (C  232).

El principi de la pràctica que així se situa com instància resolutòria –o, almenys, última– de la filosofia leniniana del coneixement, té també les seves arrels en la consciència revolucionària. Ja en 1908 havia presentat Lenin aquest tema en un context polític: “¿No és obscurantisme separar curosament la teoria de la pràctica?” (ME 181). En el seu estudi sobre Marx (1914) exposava que aquest “consagra durant tota la seva vida […] una intensa atenció a les qüestions de la tàctica de la lluita de casses del proletariat. Totes les obres de Marx […] ens ofereixen a aquest respecte una documentació valuosíssima […]. Per a Marx, i amb raó, el materialisme despullar d’aquest aspecte era un materialisme a mitges, unilateral, sense vida (OE  I  49). (Materialisme “acabat” és materialisme basat en els principis de la concreció i de la pràctica). En general, Lenin creu no estar dient a propòsit del principi de la pràctica sinó el rebut de Marx i d’Engels.²⁶ Però aquesta estimació del seu treball en aquest camp no és adient més que si s’aplica només a la fase del pensament filosòfic de Lenin anterior a 1914. Aleshores Lenin entenia el principi de la pràctica d’una manera que no presenta novetat particular; aplicant-lo com a principi de verificació, l’utilitza inclús, algun cop, amb certa ingenuïtat, en funció (impossible) anti-positivista.²⁷ Però (com en el cas del principi de concreció) a partir de 1914/15 la intensa ocupació amb la filosofia hegeliana obre a Lenin la perspectiva conscient d’una altra funció del principi de la pràctica. Els punts de partida de la nova reflexió de Lenin estan probablement en els paràgrafs 213 i 225 de l’Enciclopèdia hegeliana, i encara més directament en el pas de La Ciència de la Lògica en el que Hegel introdueix la noció d’“activitat” perquè la idea no és només idea del Verum, de la veritat, sinó també idea del Bonum, del bé. Lenin practica una reducció dels conceptes transcendentals de la tradició (pròpiament, del seu ús per Hegel), amb la qual obre camí cap al seu objectiu: “La idea és el coneixement i l’aspiració (el voler [de l’home]) […]. El procés del coneixement (passatger, finit, limitat) i de l’acció transforma els conceptes abstractes en objectivitat consumada.” (C  162). Amb una incapacitat realment gens acadèmica de percebre el mèrit propi, el que ell està portant al marxisme amb la seva reducció materialista d’aquesta inspiració rebuda de Hegel, Lenin anota que “tot això”, la comprensió de la pràctica com a consumació (no ja només verificació) del coneixement “està el capítol “La Idea del coneixement” (capítol II [de la Ciència de la lògica], en el pas de la “Idea absoluta” (capítol III), o sigui, que sense cap dubte la pràctica constitueix per a Hegel una anella en l’anàlisi del procés del coneixement, i precisament com pas a la veritat objectiva (“absoluta” per a Hegel). Marx enllaça, doncs, directament amb Hegel en introduir el criteri de la pràctica en la teoria del coneixement: cfr. Tesis sobre Feuerbach” (C  174).

La introducció per Lenin del principi de la pràctica en el procés del coneixement d’una manera que ultrapassa la funció que té en la verificació no implica cap pragmatisme. El principi de la pràctica no està destinat a resoldre el problema de la veritat a falta d’argumentació o dada suficient.. Del mateix mode que el principi de concreció no ocasiona al pensament de Lenin la caiguda en un intuïcionisme, el de la pràctica no el converteix tampoc en un pragmatista: “El punt de vista primer i fonamental de la teoria del coneixement ha de ser el punt de vista de la vida i de la pràctica. I aquest punt de vista condueix inevitablement al materialisme, perquè des de l’inici deixa de costat les innumerables extravagàncies de l’escolàstica dels professors. És clar que en aquest punt no es pot oblidar que el criteri de la pràctica, per la seva mateixa naturalesa, no pot mai confirmar ni refutar completament cap representació humana. També aquest criteri és el suficientment “indeterminat” per a [impedir] que els coneixements humans es transformin en un “absolut”, però, al mateix temps, és el suficientment determinat per a dirigir una lluita despietada contra totes les varietats d’idealisme i d’agnosticisme” (ME 131/132).

En resolució, el principi de la pràctica, que apareix com a realitzador del postulat de concreció, no compleix la seva funció “catalitzadora” o “nodal” per la via místic-idealista de la identificació de subjecte i objecte (com ho pensaria, en canvi, Lukàcs en el seu primer marxisme).²⁸ Però sí que ha de realitzar el nucli racional de la utopia idealista: Lenin recull el desenvolupament hegelià sobre la Idea del Bé (en la Ciència de la Lògica) i ho resumeix així: “Aquesta Idea és superior a la de coneixement que acabem d’examinar, doncs té no només la dignitat del general, sinó també la del real per excel·lència.” Acota aquest pas i escriu la rèplica o proposició paral·lela en la seva pròpia concepció: “La pràctica és superior al coneixement (teòric),doncs té no només la dignitat del general, sinó també la del real immediat” (C  175).

Peça clau d’aquesta reducció de Lenin és el parèntesi “(teòric)”. La pràctica és superior al coneixement teòric (al sistema d’abstraccions), però és ella mateixa la fase que el consuma en cada cas, en cada exercici de conèixer: “El coneixement teòric deu presentar l’objecte en la seva necessitat, en les seves relacions universals, en el seu moviment contradictori, an-und-für-sich, [en-i-per-sí]. Però el concepte humà no aferra “definitivament” aquesta veritat objectiva del coneixement […] sinó quan el concepte es fa “ser-per-a-sí” en el sentit de la pràctica (C  174).²⁹ La pràctica és la consumació del coneixement: la seva consumació, no només la seva aplicació i la seva verificació. O bé, si es prefereix no excedir la formulació habitual que diu que la pràctica és la verificació del coneixement, caldrà entendre que la verificació és arribada del coneixement del concret “ser en sí i per a sí” de l’objecte i del coneixedor, al “real immediat”, “no només a la dignitat del general”, que és el que s’entén que verifica la verificació en l’accepció corrent del terme.

Materialisme acabat és materialisme amb els principis de la concreció i de la pràctica. Coneixement acabat és realització del principi de concreció per la pràctica. Aquest coneixement no és “acabat” en el sentit d’un repòs definitiu, com en el cas de la intuïció idealista romàntica, que compleix una funció homòloga de la del principi de la pràctica en el marxisme de Lenin; però sí ho és en el sentit que cada operació íntegra de coneixement ha de culminar en la captació de la “totalitat concreta” “en el sentit de la pràctica”, en lloc de considerar-se culminada, segons la ideologia acadèmica, d’arcaica tradició esclavista, en la contemplació de les màximes abstraccions transcendents, en la teoria pura. El lloc clau que ocupa el principi de la pràctica en la noció marxista i leninista de coneixement és una manifestació característica de materialisme dislèctic: el seu sentit és el d’un “ateisme” epistemològic que desemmascara el vell prejudici identificador de coneixement i abstracció, coneixement autèntic i coneixement teòric (=abstracte). La noció presenta a vegades en el text de Lenin un aspecte ètic, es presenta com decisió de valorar com a culminació i goig de conèixer la “cristal·lització” concreta que resulta de la combinació de les notícies abstractes per la mediació de la pràctica, negant aquesta estimació a la contemplació dels primers principis i motors. Un ethos de cismundaneitat (nota de la traductora: cis- : del costat d’aquí) impera en la concepció leniniana del coneixement, i es manifesta a vegades, curiosament, atribuint, per exemple, a “por” el vol dels filòsofs cap a urànies nocions abstractes.³⁰   

Sobre la superació de la falsa consciència filosòfica

L’aprofundiment de les seves nocions filosòfiques en 1914-1917 ha conduït a Lenin a un context –el materialisme “acabat”, caracteritzat pels principis de la concreció i de la pràctica– que segueix essent filosòfic en alguns dels sentits que aquest adjectiu té en la història.³¹ La noció del materialisme acabat en el sentit que s’ha intentat dilucidar és la principal aportació de Lenin al marxisme, si es deixa aquí de costat la transcendència ideal de la seva acció pràctica revolucionària, en la qual Gramsci i Lukàcs van veure la la més gran producció intel·lectual de Lenin. Com va escriure Lukàcs amb laconisme concloent, “El materialisme històric és la teoria de la revolució proletària […] Mesurat amb aquest criteri, Lenin mateix ha cregut trobar ja explícits en Marx i Engels tots els elements de la norma intel·lectual que és el materialisme acabat. Més veritat és que Lenin ha sotmès el llegat de Marx i Engels (en aquesta temàtica) a una accentuació que ha donat com a fruit l’explicitació de nocions al summe incoades en la producció literària de Marx i Engels.³³

Per una altra part, la mateixa aportació material o pràctica revolucionària de Lenin ha de veure amb els dos principis que composen el materialisme consumat, els principis de la concreció i de la pràctica. Lukàcs ho ha percebut així ja en l’admirable assaig de 1924. Veu, per exemple, que el mètode de Lenin en la problemàtica de l’estat consisteix en haver “emprés el camí cap a la decisiva concreció del problema”.³⁴ O reconeix que la teoria leniniana de l’imperialisme és, en quant teoria pura, inferior a les produccions  de Hilferding i de Rosa Luxemburg; però explica que, davant ambdós, “la superioritat de Lenin –proesa teòrica incomparable– consisteix en haver aconseguir enllaçar concreta i totalment la teoria econòmica de l’imperialisme amb totes les qüestions polítiques del present”.³⁵

Segurament té interès insistir en la notable contradicció, aparent al menys, entre l’essencial del marxisme de Lenin –el materialisme consumat en la concreció per la pràctica– i el formalisme extrem de formulacions filosòfiques seves. L’abstracció “matèria” és característica a aquest respecte. La motivació de les abstractes formulacions de Lenin en el camp del “materialisme sense consumar” és patent: es tracta d’armar de tal manera la professió de materialisme filosòfic que l’actitud resulti inatacable. Per això cal fer –pensa Lenin– que “matèria” sigui una categoria in-susceptible d’alteració conceptual, que mai pugui “restar anacrònica”. Per aquest camí s’arriba a la tesi que “l’única ‘propietat’ de la matèria al qual reconeixement està obligat el materialisme filosòfic és la propietat de ser realitat objectiva, d’existir fora de la nostra consciència” (ME  250/251). Aquesta buidor –que de nou fa pensar en la filològica autenticitat leniniana del formalisme de la interpretació d’Althusser– és, nogensmenys, inútil per als seus fins, doncs aquest “única propietat” queda perfectament satisfeta també per la Idea de Hegel, pel Déu d’Spinoza i per altres nombrosos absoluts.

Però la tendència mateixa a enunciar tesis filosòfiques (ideològiques) quasi purament formals té arrels profundes en el pensament de Lenin: és una tendència “natural”, encara que Lenin mateix no sembli tenir claredat sobre aquest punt. La seva “naturalitat” –això és: la seva coherència amb les motivacions del pensament de Lenin– consisteix en que el materialisme consumat, el principi de la pràctica com a consumació del conèixer, a l’entendre qualsevol enunciat general com a instrument, és en principi l’abolició-superació (Aufhebung) de qualsevol filosofar entès com a posició filosofemes, de proposicions materials filosòfiques (per tant ideològiques). Aquest és el sentit del cèlebre text dels Quaderns filosòfics: “De la intuïció viva³⁶ al pensament abstracte, i d’aquest a la pràctica.  Tal és el camí dialèctic del veritable, del coneixement de la realitat objectiva” (C  142). La segona clàusula és essencial perquè dona l’abast de la primera: la volta a la pràctica no és només aplicació del coneixement, sinó també coneixement ella mateixa, consumació dialèctica  del coneixement. Els enunciats generals (entre d’altres els filosofemes) no són consumació d’un coneixement dialèctic. Són buits.

Aquest text manifesta la separació respecte de Hegel, la negació per la dialèctica de Lenin de les motivacions de la dialèctica hegeliana. L’apunt en qüestió és una nota re quadrada, precedida per una afirmació (anti intuicionista)  del valor de l’abstracció en el coneixement. I on Hegel posa l’Absolut per a superar l’abstracció, Lenin enuncia el principi epistemològic de la pràctica. La dialèctica de Lenin es separa de la de Hegel en la mesura en la qual el seu concepte del concret (inclús la màxima totalitat, pensada com a concreció), el qual coneixement es busca amb la tornada a la pràctica, no és l’Absolut. La construcció d’un concepte no hegelià de concreció és la peça decisiva de la concepció dialèctica de Lenin, la recusació de la noció d’Absolut. La concreció coneguda de Lenin no és mai definitiva, absoluta, sinó només i sempre base per a la intervenció pràctica. En el caràcter només relatiu de la concreció coneguda, del resultat del coneixement en cada cas, es fonamenta el reconeixement de que el coneixement mateix és un procés real desenvolupat en un temps real, no hegelià, perquè el subjecte no serà mai ni l’objecte no l’Absolut. D’aquí es desprèn la possibilitat no hegeliana d’un autèntic criticisme científic.

L’orientació del principi leninista de concreció, resolt en la pràctica en lloc de en l’Absolut, reprodueix un gir de pensament típic de Marx: utilitzar els conceptes bàsics de Hegel, deformant-los, per a evitar la postulació de l’Absolut que era, en canvi, la inspiració de Hegel.

La constant reconducció del pensament a una cismundaneitat  governada pel principi de la pràctica determina una pràctica filosòfica, un filosofar, que no consisteix en assentar filosofemes, sinó en viure una conducta mental feta d’esforç de conèixer i voluntat de transformar. Aquesta pràctica intel·lectual tan essencialment caracteritzable  per la negativa a satisfer-se en transcendència alguna –tampoc en la del teorema o filosofema– és realització d’un marxisme no-ideològic, no producte de la falsa consciència. És inversemblant que en la misèria intel·lectual o obnubilació causada per la lluita de classes el marxisme realment viscut per les consciències tingui realment aquesta naturalesa. Però el veritable sentit marxista i leninista dels enunciats que es presenten com a filosofemes consisteix en ser descripcions més o menys adients de la conducta pràctic-intel·lectual al·ludida. Això explica l’enigmàtica i furiosa obsessió antireligiosa de Lenin: l’afirmació d’ateisme és probablement la més òbvia formulació ideològica de l’actitud cismuntana significada pel principi de la pràctica en la teoria del coneixement. L’energia antireligiosa de Lenin reflecteix el fet que aquella actitud penetra totes les manifestacions de la conducta, a partir de la manera d’entendre el coneixement. “L’unilateral”, “violent” ateisme de Lenin no és un element secundari de la seva obra ni de la seva personalitat: és expressió de la motivació mateixa del seu pensament i de la seva conducta.

Notes

1. Vittorio Strada, “La polèmica con V period sulla scienza e la rivoluzione”, Il contemporaneo, 1970, nº 9, pàgs. 25-27.
2. Louis Althusser, Lenine et la philosophie, Paris, 1969, pàg. 19.
3. Materialismus und Empirokritizismus, traducció alemanya, Stuttgard, 1952, pà. 97. Els textos de Lenin es prenen d’una revolta heterogeneïtat d’edicions que el lector podrà disculpar si té en compte com es forma una biblioteca marxista  a Espanya, o, al menys, com es formava una biblioteca marxista a Espanya entre 1950 i 1962. Materialismo y empiriocriticismo es cita sempre segons aquesta edició alemanya, amb la sigla ME, seguida del nombre de pàgina. 
4. Gérard Walter, en su Lenine, París, 1954, dedica alguna atenció a l’escola del partit de Capri. V. També l’article de V.Strada abans citat.
5. Però sense les conseqüències que aquestes ruptures van tenir –o van cobrir com a pretextos– en l’època d’Stalin: Lunacharski, el membre més fantasiós del bolxevisme positivista de començaments de segle, inspirador de la idea dels socialisme com “construcció de Déu” (i excel·lent exemple primerenc de la facilitat amb que el positivista deposa nocturnament sa sobrietat diürna), fou en els començament de la URS un dirigent molt influent en la política cultural. Sobre Bogdànov escriu V. Strada, loc. cit., pàg. 26: “Durant tots els anys vint, fins sa mort –que es va produir tràgicament en 1928 quan, essent director de l’Institut per a transfusió sanguínia que ell mateix havia organitzat, va practicar en el seu propi cos un desgraciat experiment científic–, Bogdànov, el màxim adversari filosòfic de Lenin, expulsat en 1909 del nucli bolxevic, va publicar en la Unió Soviètica els seus escrits filosòfics, va ser membre de l’Acadèmia Comunista i va intervenir bastant activament en la vida filosòfica i científica del país. La seva completa eliminació de les cròniques filosòfiques no es va produir fins el període estalinista (ja als començaments dels anys trenta es va acusa a Bujàrin d’estar influenciat per les teories de Bogdànov), i aleshores se’l va convertir en un pur flatus vocis amb el que s’invocava, per a exorcitzar-lo, a un dels tants esperits malignes que poblaven l’univers ideològic estalinista”. La “expulsió” dels bolxevics d’esquerra a que es refereix V. Strada és l’escissió del grup de redacció de Proletariy en juny de 1909. La imputació d’influència de Bogdànov a Bujàrin és tan feixuga com solen ser-lo les utilitzacions policíaques de les idees: el mecanicisme a que solia tendir Bujàrin no té afinitat filosòfica amb el criticisme relativament positivista de Bogdànov, malgrat l’assídua lectura dels llibres d’aquest pel jove Bujàrin.
6. Quan es parla de l’esquerranisme comunista dels anys 20 s’acostuma avui pensar en el pensament d’arrel  especulativa hegeliana característicament representat pel jove Lukàcs de Història i consciència de classe (1923). Però la identificació de ls tendències positivistes o criticistes amb la dreta i de les hegelianitzants amb l’esquerra en el sí del moviment comunista  és un prejudici. En l’extremisme d’aquells anys hi ha predomini de positivistes més o menys estrictes –Korsch, Pannekoek– i de mecanicistes del més elemental, com Bordiga.
7. Anton Pannekoek, Lenin als Philosoph (1938), ed. De A. Schmit, Frankurt am Main, 1969, pàg. 111. I això no és la culminació del determinisme de Pannekoek, per a el qual està inclús “clar que el que Lenin entenia per marxisme, determinat com estava per la particular posició de Rússia respecte al capitalisme, ha de ser completament diferent del marxisme real, tal com aquest creix en el proletariat de països de capitalisme plenament desenvolupat” (op. cit., pàg. 112, cursiva meva). Poques maneres de pensar seran tan burgeses com aquesta dialèctica reducció del materialisme històric a determinisme pseudo-divuitcesc. Ernest Mandel ha al·ludit en un recent escrit al destí d’aquests dirigents de l’esquerranisme dels anys 20, que “durant decennis foren redactant els seus escrits revolucionaris per la nit, mentre que durant el dia es dedicaven a practicar l’astronomia o a construir ponts” (Bordiga és enginyer). (E. Mandel, “Lenin und das Problem des proletarischen Klassenbewusstseins”, en ; Lenin. Revolución und Politik, Frankfurt am Main, 1970, pàg. 190). Potser aquestes circumstàncies expliquen la incoherència entre la capacitat intel·lectual de Pannekoek i la fragilitat de la seva crítica.
8. Cfr. Pannekoek, op. cit., pàg. 91
9. En l’Epíleg a Pannekoek, op. cit., pàg. 131.
10. PANNEKOEK, op. cit., pàg. 93
11. Cahiers philosophiques, ed. Emile Bottigelli, Paris, 1955. Sigla: C.
12. “El principal és que en cap circumstància, ni avui ni tampoc retrospectivament, podem fer la menor concessió a l’error bàsic inherent a la lluita filosòfica de Lenin contra el masclisme, error que avui és fidelment repetit pel seus mediocres partidaris en la seva lluita contra els intents materialistes del positivisme científic. Aquest error consisteix en creure que el caràcter combatiu d’una teoria marxista revolucionària es pot i s’ha d’aguantar per tots els procediments davant les afeblidores influències d’altres tendències manifestament hostils, incloent entre aquests mitjans l’exclusió de modificacions inevitablement imposades per l’ulterior crítica i la investigació científica” (Korsch, loc. cit., pàgina 135). Aquesta crítica, con s’intenta mostrar en el text principal, no està fonamentada, i manifesta sobre tot el comú fenomen de la penetrant influència de les ideologies acadèmiques de moda en els intel·lectuals revolucionaris, que generalment no arriben a trencar els seus vincles de respecte amb el món que produeix i consumeix aquestes modes. Ludwig von Mises s’hagués divertit prou, de conèixer aquest text de Korch, a l’assabentar-se de que, amb tota la seva resolta voluntat reaccionària, estava realitzant “intents materialistes” susceptibles d’aprofitament revolucionari.
13. En V. I. Lenin, Obras escogidas en tres tomos, Moscou, vol. I, pàg. 137. (Sigla: OE, més xifra romana per a indicar el volum i xifra aràbiga per al número de pàgina):
14. Cfr. Gérard, Walter, op. cit., pàg. 175.
15. En Vittorio Strada, loc. cit., pàg. 26.
16. Shuliàtikov escriu: “El Déu de Leibniz és l’amo d’una empresa d’organització exemplar, i ell mateix és l’organitzador suprem”. Lenin acota: “parleria”. (Lenin, Obras completas, traducció castellana de la 4ª ed. Russa, vol. 38, pàg. 438).
17. Ibid., pàg. 484. 
18. Marx-Engels, Werke, Berlin (DDR), 1966 ss., vol. I, pàg 384. (Sigla: MEW).
19. Anti-Dürhring, trad. castellana, 2ª ed., Mèxic, 1968, pàg. 11. Si realment es parteix del materialisme històric de Marx, cal entendre que l’abolició-superació no pot ser fruit d’un acte de l’esperit, sinó de la desaparició dels fonaments socials de la falsa consciència, de la societat de classes estatalment organitzada.
20. “La misèria religiosa és a la vegada expressió de la misèria real i protesta contra la misèria real. La religió és el sospir de la criatura oprimida, l’ànim d’un món sense cor, l’ànima d’una situació cruel. És l’opi del poble”.
21. L. Althusser, op. cit., pàgs. 49-50.
22. Ibid., pàg. 54.
23. El mantenir-se dins d’una descripció merament formal del concepte leninià de filosofia permet a Althusser una de les verbalitzacions més suggestives del seu assaig: “La novetat que el marxisme introdueix en la filosofia és una nova pràctica de la filosofia. El marxisme no és una (nova) filosofia de la pràctica, sinó una pràctica (nova) de la filosofia” (ibid., pàg. 57). La plausibilitat d’aquesta formulació no deu amagar 1er. que els autors aquí críticament al·ludits per Althusser –Labriola i Gramsci– no han pensat que el marxisme fora una filosofia; i 2n. Que la descripció d’Althusser és formal, que es tracta de saber en què consisteix la nova pràctica, i que per aquesta pregunta els marxistes de la “prassi” tenien precisament una resposta d’interés: el filosofar del marxisme és el filosofar de la pràctica marxista (en genitiu subjectiu, no objectiu: de la pràctica, no sobre la pràctica), pràctica que es caracteritza per la seva exenció d’ideologia, per ser una manera “d’alliberar-se de la filosofia substantiva”, com deia Labriola.
24. Cahiers, pàg. 81. La manera d’acotar “cfr. El Capital” suggereix que Lenin ha tingut en aquest moment una ràpida associació d’idees. Una “Il·luminació” així sol pressuposar coneixements previs sobre el tema. Dona la impressió de que en la ràpida comprensió de Lenin actuï el record de la interpretació del mètode (“inductiu” i “dialèctic”) del primer volum del Capital per Engels en l’Anti-Dühring.
25. Cahiers, pàg. 79. A l’utilitzar la paraula “mètode” per a designar el desideràtum cognoscitiu (per exemple: “mètode dialèctic”), molts escriptors marxistes provoquen una situació equívoca amb l’ús de “mètode” que és corrent en la ciència i en la tècnica (Métode = procediment normat repetible, per tant, idènticament per qualsevulla de l’ofici). En aquest punt seria útil una altra regulació del lèxic.
26. “Marx en 1845 i Engels en 1882 i 1892 introdueixen el criteri de la pràctica com a fonament de la teoria materialista del coneixement “ (ME 126). Les obres al·ludides amb aquestes dades són presumiblement les Tesis sobre Feuerbach, el Ludwig Feuerbach de Engels i els articles d’aquest Sobre el materialisme històric. 
27. Per exemple, ME 129.
28. En Historia y consciencia de clase, trad. castellana, Mèxic, de 1969. Veure la instructiva autocrítica retrospectiva de Lukàcs, escrita en 1967: ibid., Pàgs. IX-XLI.
29. Cahiers 174. A aquesta formulació tan significativa segueixen unes paraules  que podrien ser trivialitat poc oportuna, però també –donada la brevetat amb que s’escriuen apunts– indicació de que el concepte de verificació ha de pensar-se d’una manera no comú: “O sigui, la pràctica de l’home i de la humanitat és la verificació, el criteri de l’objectivitat del coneixement”.
30. Per exemple, C 221, 239, 240.
31. Al dir que “la filosofia seguirà essent filosofia” (ALTHUSSER, op. cit., pàg. 56) s’enuncia una d’aquestes superveritats que no ensenyen massa, doncs poques són les activitats intel·lectuals que una o altra generació, des del segle VII abans de la nostra era, no ha anomenat “filosofia” en Occident. Com totes les proposicions massa fàcils de provar, tampoc aquesta diu molt. L’eficaç formulació de Louis Althusser segons la qual la filosofia és una intervenció de la lluita de classes en la ciència (caldria afegir: i en l’art, en la moral, etc), i de la cientificitat (i l’art, la moral, etcètera) en la lluita de classes, s’adequa molt bé el cas de Lenin. Però molt filòsofs, posant n entredit  el caràcter de definició d’aquesta frase i de manifest l’excessiva veritat de l’altra abans recordada, negaran que aquesta descripció sigui suficient .
32. Georg Lukâcs, Lenin. Studie über den Zusammenhang seiner Gedanken (1924), ara en Werke, vol I, Neuwied, 1968, pàg. 522. L’educació filosòfica de Lukàcs, que, per sota de les grans diferències en quant a erudició i domini tècnic, coincideix amb la del Lenin madur en ser una entusiasta recuperació de Hegel en sentit revolucionari, el predisposà, evidentment,  per a escriure aquest assaig tan extraordinàriament penetrant, en ma opinió el millor text breu que s’ha escrit sobre el pensament de Lenin.
33. Lenin no ha arribat , nogensmenys, a generalitzar el concepte de pràctica per al punt en que més clarament presenten una insuficiència els escrits filosòfics d’Engels: els problemes de la pràctica teòrica o intel·lectual, que Bogdànov i els seus amics semblen haver captat, en canvi, més o menys clarament. (No sabent rus, no m’és possible jutjar d’això més que per les cites que fa Lenin). Aquesta deficiència és la principal dificultat amb la que ensopega la lectura de Lenin per Althusser, a causa de la sensibilitat del filòsof francès per aquests problemes que Lenin tot just ha conegut. (A aquesta sensibilitat es deuen, segurament, les més de les coses que cal agrair a Althusser).
34. Loc. cit., pàg. 564, cursiva meva. 
35. Es deu agrair a Lukàcs el servei d’haver indicat molt aviat el camí adequat per a la comprensió del pensament de Lenin, un camí que després, per influència dels prejudicis tradicionals de la cultura superior, no ha estat sempre transitat. Lukàcs, en efecte, generalitzà ja els elements de la seva comprensió de Lenin amb una gran eficàcia de formulació. “Per al marxista l’anàlisi concret de la situació concreta no s’oposa en res a la teoria “pura”, sinó que, al contrari, és la culminació de la teoria autèntica, el punt en el qual es consuma  realment la teoria i, per tant, canvia a política” (549). La valoració que li mereix l’aportació de Lenin es desprèn d’aquesta consideració: “Com la dialèctica no és cap teoria terminada que es pugui aplicar als fets de la vida, sinó que només existeix com a teoria en aquesta aplicació, per aquesta aplicació, el mètode dialèctic ha sortit de la pràctica de Lenin més ample, més ple i més teòricament desenvolupat de com Lenin mateix ho havia rebut en l’herència de Marx i Engels” (587). Un breu homenatge a la primerenca penetració de Lukàcs té, per últim, que citar la frase en que reuneix els dos motius bàsics del pensament de Lenin, la concreció i la practicitat: “Lenin és l’únic que ha donat aquest pas a la concreció del marxisme, ja completament pràctic” (525).   
36. No caldrà dir que en aquest context “intuïció” no té el valor tècnic de “intuïció intel·lectual”, sinó només el de coneixement o notícia sense analitzar, d’origen empíric.